Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar

Les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta són cita esperada anual. Sempre hi participo, de vegades per partida doble com enguany.
El 17 d'octubre em fa goig participar de l'acte d'homenatge a Víctor Canicio, un genial escriptor que ens ha deixat aquest últim any, i amb qui sentia una admiració i afecte mutus molt especials (algun dia explicaré l'esplèndid i únic regal  que em va fer mesos abans).
Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar.
Una dotzena d'autors llegirem textos seus acompanyats de la música d'Albino Tena i Carlos Valldepérez, i després llegirem textos nostres al voltant del riu.
Montse Boldú, Tomàs Camacho, Eduard Carmona, Carme Cruelles, Anna Maria Franco, Rafael Haro, Eduardo Margaretto, Montse Palla`res, Sílvia Panisello, Vicent Pellicer, Miquel Reverté i jo mateix.

La torre de los libros, de Víctor Canicio

Un dels plaers d'aquests mesos de confinament i de vida més reflexiva que activa ha estat deixar-se acompanyat de la mirada lúcida, divertida, intel·ligent, original i enginyosa de Víctor Canicio, com ara amb La torre de los libros, del qual us deixo algunes perles:
.

LA TORRE DE LOS LIBROS, DE VÍCTOR CANICIO

-¿Tú me querrás para siempre, Kroete? –me pregunta Manuela horas después.

Los amores bien dosificados suelen durar lo suficiente, pero nunca conceden garantías a tan exagerado plazo.

--

El portero de la fábrica de cemento, enmarcado vivo en su garita acristalada, no saluda al pasar.

-Me da envidia –dice Pastanaga-. Cobra por fijarse.

--

En los calurosos veranos de la Lápida, la cerveza bien frías cuando el sol se pone congrega las tertulias en las islas de los bares.

-Los ritos son sagrados –sentencia el camarero-. Qué va a ser?

_Lo de siempre, Manolo. No hace falta que insistas.

--

-El desnudo integral –le dice Manuela- no te favorece en absoluto.

-No me favorece, pero me recuerda mis orígenes. Vine al mundo así.

Contemplarse en exceso, sobre todo a cierta edad, también es una nostalgia.

--

-Todo es adorable en este mundo, viejo Kroete. El único problema es que te dejen elegir.

--

-¿Por qué no escribes un diario? –me pregunta Manuela.

-No vale la pena. Sabemos todos quién soy y no conviene insistir.

-Escríbelo por mí, Kroete. Para que adivine lo que piensas.

-Ya te dije que yo no sé pensar. Con un poco de suerte consigo reaccionar y me conformo.

--

El silencio, después, se hizo más profundo. para que pudiéramos oírlo de una vez.

Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar

Les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta són cita esperada anual. Sempre hi participo, de vegades per partida doble com enguany.
El 17 d'octubre em va fer goig participar de l'acte d'homenatge a Víctor Canicio, un genial escriptor que ens ha deixat aquest últim any, i amb qui sentia una admiració i afecte mutus molt especials (algun dia explicaré l'esplèndid i únic regal  que em va fer mesos abans).
Víctor Canicio, entre l'Ebre i el Neckar.
Diversos autores i autores, Montse Boldú, Tomàs Camacho, Eduard Carmona, Carme Cruelles, Anna Maria Franco, Rafael Haro, Eduardo Margaretto, Montse Pallarès, Sílvia Panisello, Vicent Pellicer, i jo mateix, llegirem textos seus acompanyats de la música d'Albino Tena i Carlos Valldepérez, i després llegirem textos nostres al voltant del riu. En aquesta segona part, vaig optar per passar el vídeo sobre el meu poema Colors, del llibre A la barana dels teus dits, musicat per Fernando Mestres.

Uno escribe, de Víctor Canicio

Em plau llegir Uno escribe, poema de Víctor Canicio, genial i singular escriptor rapitenc resident a Alemanya, amb qui vaig compartir el 2001 la presentació del meu primer llibre Tens un racó dalt del món, juntament amb la seva La peste bucólica, ambdós d'Editorial Montflorit.

El hombre de Heidelberg, de Víctor Canicio

Cuando uno escribe, joven amable, tiene que contar primero lo que le ha pasado, aunque no le importe a casi nadie. Una vez arrojados por la borda ciertos lastres , navegar se hace más fácil.

El hombre de Heidelberg, de Víctor Canicio.

Con quien paces, de Víctor Canicio

Con quien paces, de Víctor Canício
Editorial Montflorit, 2015
Víctor Canicio ens acaba de regalar les seves memòries, que sense dubte no ens deixaran indiferents. Autor d'una extensa i original obra, Víctor ha viscut i viu a cavall de La Ràpita i Heidelberg. Els seus llibres són difícils de definir, i la seva persona és dels que et marquen: sempre lúcid, intel·ligent, divertit, irònic, sarcàstic,,, i profund.
Amb ell vaig compartir la primera presentació del meu primer llibre, cap allà l'any 2001, i des de llavors ens uneixen complicitats i estima, i el plaer de jugar amb les paraules

Entre la endeca y la alejandra, de Víctor Canicio

 

Entre la endeca y la Alejandra, de Víctor Canicio

Editorial Petròpolis, 2020  

Aquest reculls ens arriba de la mà de Tomàs Camacho i Carme Cruelles, i inclou els seus darrers volums publicats a més a més de poemes inèdits.

Podeu veure la presentació del llibre en aquest enllaç.

20 anys!

Avui, 4 de maig, fa 20 anys del meu primer acte literari: la presentació del meu primer llibre en solitari Tens un racó dalt del món.

Ja havia arribat a les llibreries abans d'aquell primer Sant Jordi meu, però vam deixar la presentació per a més tard.

L'entrada en societat literària fou al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa. Va fer els honors Ignasi Riera, que presentà La peste bucòlica, de Víctor Canicio, i, Tens un racó dalt del món, tots dos d'Editorial Montflorit , que confià en publicar el meu recull de contes.

Tens un racó dalt del món s'ha convertit en una mena de marca, donant nom al meu blog, a una secció que vaig tindre a La Plana Ràdio, i al programa de televisió de Canal 21 Ebre. Potser molta gent no sap que el títol és un anagrama del meu poble, Cornudella de Montsant.

Vint anys després, amb setze llibres en solitari publicats i uns quants al calaix d'espera, i una cinquantena de llibres col·lectius, no sé si he arribat a complir el desig que em van fer els companys de feina del Servei de Cultura llavors, escrit al revers d'una invitació a l'acte que conservo: "Que aquest sigui el primer de molts més èxits".

Això de l'èxit és relatiu: compto amb un reduït però fidel nombre de lectors i, sobretot, lectores, i atresoro una llarguíssima llista que no para de créixer a ka meva estimada família de lletres.

Malauradament, alguns que ja enyoro. Des del mateix Víctor Canicio, amb qui vaig compartir taula aquell dia i amb qui compartiria tantes complicitats i estima en un futur que ja és passat. Entre el públic d'aquella sala petita del Teatre Auditori, dos homes un al costat de l'altre, que llavors ja veia vellets, i a qui no coneixia personalment, Gerard Vergés i Manuel Pérez Bonfill, i que després tinc el goig d'haver tractat, i que hagin presentat llibres meus.

Estava molt nerviós, molt, no vaig dormir la nit abans, tenia la boca seca... i mon pare va estar orgullós que algú m'anomenés "senyor" Tibau. I més pèrdues personal: mon sogre, mon pare...

També nouvinguts que són la vida mateixa.

Els anys no passen endebades. Que els llibres no morin mai.

Jordi Pijoan-López a Tens un racó dalt del món

Jordi Pijoan-López torna al plató de Tens un racó dalt del món per parlar-nos novament del gèner negre, amb l'excusa de la seva nova novel·la Els àngels de Sóar.

La novel·la que es pot etiquetar de gènere negre, perquè un detectiu, i una persona que es veu embolicada de forma involuntària en un crim, es passen la novel·la investigant la desaparició del cadàver, però tot plegat és només una excusa que es busca l'autor, una llaminadura, per a parlar-nos d'altres temes molt potents: el SIDA, l'homosexualitat, l'abús i manipulació del poder i la seva manca de escrúpols, la religió...

Farem un viatge a l'època esplendorosa del moviment gay a San Francisco, i el protagonista, un personatge cínic i egoista, acabarà fent-se fins i tot una mica tolerant.

També ens farem ressò de les novetats literàries: Con quien paces, de Víctor Canicio; Els ritmes del delta de l'Ebre, de Núria Ibáñez; El nazi de Siurana, de Toni Orensanz; Amb dits de molsa, d’Alfons Cama.

A la secció de Microliteratura i art, una obra de Joan Rebull.

El programa es podrà veure en directe els dimecres 16 i 23 de marçr a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.

També es podrà veure properament al compte de Youtube de canal 21.

diLLUMS d'arts al forn, trobada de novembre

El passat 5 de novembre, nova trobada mensual del col·lectiu dels diLLUMs d’arts al forn, el primer dilluns de cada mes al Forn de la Canonja.

Després de tres anys d’activitat, ens trobem amb més entusiasme qu emai i la família no para de crèixer, amb nova gent que s’afegeix a les trobades. Recordo que no cal inscripció prèvia ni reunir cap requisit; simplement, estimar l’art i la cultura i tenir ganes de compartir una estona agradable amb les tapes del Forn de la Canonja, que mai sabem quines seran, i amb els temes que parlem, sempre de forma més o menys improvisada.

Durant aquesta trobada, després de la ronda de micropresentacions que li agrada fer a Ricardo Gascon, comentem diversos temes i notícies culturals:

Sisco Lahosa ens dona còpies dels articles que cada mes ens proposa per a reflexionar;

Irene Prades ens explica les IV Jornades del PatrimoniLiterari Ebrenc que tindran lloc del 13 al 16 de novembre;

Gonzalo Luna ens parla de patrimoni de l’ànima, els concerts que durà a terme entre el 8 i l’11 de novembre acompanyat al piano de Martín Fernández;

Montserrat Esteve, de l’Associació d’amics i amigues de la UNESCO, ens convida a participar a la XII edició del Premi Federico Mayor Zaragona, de creació de clipmetratges sota el lema Salvem el planeta;

Montserrat Esteve i Rossend Bonàs fan difusió del diccionari visual català àrab que van realitzar amb molt d’èxit de vendes;

Rossend Bonàs ens mostra alguns dels seus poemaris;

Ramon Chordà ens mostra alguna de les seves novel·les;

Jesús M. Tibau ens parla de la recent III Nit de la Culturaa Sant Carles de la Ràpita, on es va homenatjar l’escriptor Víctor Canicio, i ens recomana els llibres A passes comptades, de Valer Gisbert, i Salabror, d’Agustí Clua;

Ricardo Gascon ens cita un fragment dels Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, on ja es parlava del Forn de la Canonja al segle XVI, i recorda que el 14 de novembre es presenta el llibre Hemingway, de Manuel Pérez Bonfill, a la seu de la UNED a Tortosa;

Ester Galindo, de la llibreria la 2 de Viladrich ens avança algunes de les presentacions que tindran lloc aquest mes de novembre, com ara el llibre sobre El balneari de Cardó, d’Albert Curto i Laura Tienda, i Els camins de la llum, de Coia Valls;

Mercè Falcó ens convida a participar a la Viquimarató del 29 de novembre, dins de l’Any Pompeu Fabra;

Josep Maria Bonet sorteja un exemplar del seu nou disc, I...ara què?

I moltes més coses que segur em deixo, a banda dels somriures i complicitats que no paren de crèixer.

Propera trobada, el dilluns 3 de desembre, a partir de les 20.30 o 21 hores.. però abans, a les 19.30 hores, a la Biblioteca de Tortosa, a la presentació del nou llibre d’Eduardo Margaretto i Eva Mascarell, Versos de ocasion.

Què fem? Sant Jordi de juliol?

Convidat al programa Què fem? de Canal 21 Ebre, per parlar de llibres, d'escriptura, de lectura, dels meus hàbits durant aquest temps tan estrany, de les perspectives no massa optimistes. Cito algun llibre de novetats actuals, i m'agrada reivindicar gent com Víctor Canicio.

Tomàs Camacho, lo mestre poeta canareu

És un plaer participar en aquest llibre col·lectiu, coordinat per Emigdi Subirats i editat gràcies a Petròpolis (el llibre es pot llegir en format digital), homenatge més que merescut a l'amic Tomàs Camacho, que li vam obsequiar en data d'ahir.

El títol resumeix la seva trajectòria, Tomàs Camacho, lo mestre poeta canareu.

Us transcric el text de la meva participació.

Tomàs Camacho, l’home somriure

 Intento aprofundir en el temps per a recordar per quan va començar la meva relació amb Tomàs, i em resulta difícil aconseguir-ho. Són molts moments: passejant per Siurana, a prop de la tomba de Joan Sales; fent d’acollidor amfitrió de la Mostra Oberta de Poesia a Alcanar;  vestit d’Abu Bakr; inspirant-se de peu dret davant d’una obra de Cinta Sabaté; versionant Georgie Dann; o un vespre inoblidable que m’acompanya a casa de Víctor Canicio... I potser no cal recordar el principi, perquè m’importa més els anys que ens queden per davant.

Homenatjar Tomàs Camacho sempre em ve de gust. L’ocasió actual és en motiu de la seva jubilació; un moment que marcarà un punt d’inflexió a la seva vida, i espero que el gaudeixi com mereix, tot i que no és un motiu de celebració per al món docent, on se’l trobarà a faltar, sense dubte.

Molta gent ens afegim a parlar de Tomàs Camacho, i serà inevitable que coincidim en molts aspectes, com la seva vocació docent, la seva bonhomia, la seva activitat cultural..., i si és així, per alguna cosa serà. Per a participar en aquest projecte em fixaré en una de les seves facetes, que jo valoro molt en qualsevol persona, i que considero requisit imprescindible que ha de tenir qualsevol persona per formar part del meu cercle íntim, per fer que em trobi a gust al seu costat : el sentit de l’humor.

Sempre és un plaer coincidir amb Tomàs en els múltiples actes en què en tenim ocasió al llarg de l’any. El veus arribar amb seu millor somriure que, n’estic segur, ara us imagineu mentre llegiu aquestes paraules. És un somriure ample, diàfan, contagiós, que convida a abraçar-lo. De vegades, en algun acte en què estem a distància, es troben les nostres mirades de lluny, i em conforta descobrir el seu somriure de complicitat.

El seu sentit de l’humor és obert i tolerant, saps jugar amb l’enginy i no es talla en ser picant o trapella quan convé, i sempre el té a primera línia de tir, si se’l necessita. Accepta qualsevol repte en aquest sentit, i s’ofereix generós, sense que calgui insistir gaire, si cal posar-se a cantar, gesticular o disfressar-se, home amant del teatre com és Tomàs.

Crec que, en general, el sentit de l’humor va lligat al sentit de l’amor, i Tomàs no és una excepció, sinó un dels millors exemples.

Tomàs Camacho visita Tens un racó dalt del món

Tomàs Camacho visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos del seu llibre, El pez en la chistera, publicat per Editorial Petròpolis, i dela XIV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar. 

També esmentem el Quadern de l'ornitòleg, de Juan Carlos Elijas, i Entre la endeca y la alejandra, de Víctor Canicio.

Rosa Tomàs, de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, ens recomana els llibres A la recerca de la flor milesclats daurada, de Benjamin Flouw, i El bosc dels germans, de Yukiko Noritake

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Montse Boldú.

El programa es podrà veure en directe el 2 de maig a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Personatges que apareixen al meu llibre Molles per no perdre'm, que presento virtualment demà 11 d'abril, a les 20.00 h. en aquest blog:

Agustí Massip, Albert Pujol, Albert Roig, Àlex Mitjà, Artur Bladé i Desumvila, Baltasar Casanova, Bob Esponja, Carlos Brull, Carme Meix, Cheeta, Cinta Arasa, Coia Valls, Cristòfor Despuig, David Espinós, El Petit Príncep, Emigdi Subirats, Emili Rosales, Engelbert Humperdinck, Esteban Martín, Estrella Ramon, Francesc Mestre i Noé, Francesc Mompó, Francesca Aliern, Gerard Vergés, Germanes Pallarès, Germans Koala, Haddock , Jesús Fusté, Jesús Moncada, Joan Panisello, Joan Sales, Joan Todó, Jordi Cantavella, Jordi Cervera, Jordi Pijoan, Josep Igual, Ken Follet, La Colometa, Madame Bovary, Madame Butterfly, Manel Alonso i Català, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Maria Stoyanova, Marian, Marta Pérez Sierra, Matthew Tree, Mercè Climent, Octavi Serret, Pep Castellano, Pep Olivé, Pere Fornell, Pilar Vh, Rafael Casas, Reis Mags, Roser Amills, Salvador Salvadó, Sandra Salvadó, Sílvia Favà, Tarzan, TEBAC, Tom Jones, Tomàs Camacho, Toni Just, Umberto Tozzi, Víctor Amela, Víctor Canicio, Xavier Aragó, Xavier Vega, Xulio Ricardo Trigo.

De vegades cal donar-li dos voltes

Abans de començar la II Mostra oberta de poesia d'Alcanar, el passat dissabte, Tomàs Camacho em convida a sortir a l'esplèndida terrassa de la Biblioteca Trinitari Fabregat, per a gaudir de la vista i del sol, després de dies de pluja.

Intento obrir la porta. De vegades cal donar-li dos voltes a la clau, perquè s'obri, diu Tomàs. Com a la vida, responc. Ell somriu i exclama, Poesia.

.

Ja fora, gaudim de la vista d'un magnífic pati. Un lloc fantàstic per a fer-hi activitats, penso en veu alta. I Víctor Canicio li dóna una altra volta: O per no fer res. Té raó, badar és un gran exercici que cal practicar de tant en tant.

Els ebrencs fem coses

Article publicat a La Marfanta, el passat 22 d'octubre, sobre les Jornades de les Lletres Ebrenques. 
.

Entre el passat 15 i  19 d’octubre han tingut lloc les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta.

Les Jornades presenten un ampli ventall d’activitats que ha anat creixent des del 2006, i on cada any hi he participat d’una manera o altra. El programa d’actes sap combinar els diversos gèneres literaris (enguany centrat al gènere negre, amb la presentació del llibre col·lectiu Assassins de l’Ebre i la taula rodona “Tinta negra”), amb  el teatre i la música (hem escoltat Carlos Valldepérez, Albino Tena i Keila Garcia, entre altres), i té molt present dos fronts d’actuació igualment importants: l’homenatge als més veterans, i l’oportunitat de donar-se a conèixer als més jóvens.

En aquesta edició no ha faltat una de les taules més importants per a mi, la de presentar nous valors que han publicat el seu primer llibre, de totes les edats, perquè totes les edats són bones per a començar. I hem tingut el goig d’homenatjar gent com Víctor Canicio, genial i singular entre els genials i singulars, de reconèixer la tasca cultural de Robert Rallo, i d’atorgar el Premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Tomàs Camacho, mestre, escriptor i dinamitzador cultural d’Alcanar, present a la majoria d’activitats i iniciatives del territori, on sempre ens obsequia amb les seves paraules i el seu somriure lluminós. Tomàs Camacho ha esdevingut una figura entranyable i estimada, que tan aviat aporta serenor com enginy, humor i saviesa. És un goig compartir versos i somriures amb ell, paraules i afectes.

Sempre hi ha un espai reservat per als més petits, aquesta vegada amb una amena xerrada de Paula Jarrín, directora de la llibreria Al·lots de Barcelona. Com a novetat encertada d’aquesta edició, per tal d’atraure el públic més jove, s’ha dut a terme la taula rodona “El procés creatiu en un món digital: influencers”, al voltant de plataformes com Instagram, Youtube o Facebook, amb assistència entre el públic d’una bona colla de fans, després de la qual, vam poder gaudir de la ració de cinema en format breu que cada any ens regalen el grup CREA, aquets cop amb el curtmetratge Fletxa final.

I tot plegat, entre l’atapeït programa, hi resta espai per fer tertúlies a peu dret, per a encaixar les mans, desplegar somriures i estendre abraçades

L’existència de les Jornades ja és un èxit, i el seu creixement, una victòria que, com sempre es deu a diversos motius. En primer lloc, sense cap mena de dubte, és el tarannà de Joana Serret, la directora de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, que amb persistència, esforç i generositat, ha seduït tothom per dur endavant aquesta iniciativa. En segon lloc, l’aposta dels diversos consistoris de l’Ajuntament d’Amposta per mantenir l’activitat i dotar-la de mitjans que, espero, continuïn en augment. I en tercer lloc, i no últim, els escriptors, escriptores, lectors, lectores, i gent de la cultura en general de les Terres de l’Ebre, i més enllà, que ens hem cregut les Jornades, les hem fet nostres, i ens hi trobem a gust.

Val a dir que les Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta són una de les moltes cites anuals en què interaccionem entre nosaltres, com també a Móra d’Ebre, Alcanar, Tortosa, Jesús, Roquetes, La Ràpita, L’Ametlla de Mar, Gandesa, i un llarg etcètera, gràcies a les quals fem créixer l’estima mútua, el millor dels adhesius.

Els ebrencs fem coses.

Mèrit de les lletres ebrenques

Aquest divendres, dins del marc de les Jornades de les lletres ebrenques, he tingut l’honor de rebre a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta el premi Mèrit de les lletres ebrenques.

Es tracta d’un premi honorífic que se m’atorga més per les activitats culturals en què participo i genero, que no per la meva trajectòria literària.

Des de l’any 2005, m’agrada col·leccionar amics i amigues de lletres, procuro, en la mesura de les meves possibilitats, difondre els llibres d’altres escriptors i escriptores, en general, i sobretot de les Terres de l’Ebre, a través de les xarxes socials (blog, facebook, twitter, youtube...), del programa de televisió Tens un racó dalt del món que presento a Canal 21, del Club de Lectura de Tortosa, de les Jornades Literàries que organitzo al meu poble, Cornudella de Montsant, de les Jornades de bookcrossing massiu, i moltes altres més o menys periòdiques.

Intento mantenir relació i col·laboració amb autors veterans com Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill o Víctor Canicio, d’altres més propers a la meva generació (la llista que citaria seria massa llarga), i sempre procuro estar alerta quan apareix un autor/a novell per a oferir-li el meu suport.

El premi evidencia l’idil·li que he viscut amb les Terres de l’Ebre. Sóc prioratí de naixement, de la vora del Montsant proper a Reus, i ebrenc d’adopció, però això no ha estat obstacle per ser acollit amb els braços oberts.

D’altra banda, és un plaer compartir aquest guardó amb persones que aprecio i valoro, com Albert Pujol, Francesca Aliern (Paquita) i Emigdi Subirats, amb qui comparteixo innombrables projectes comuns.

Sempre dic, com una mena d’acudit o de fita que procuro tenir sempre en ment, que sóc un escriptor que intenta viure del “cuento”. Continuo sense aconseguir-ho, però només parlo econòmicament, perquè premis com aquest i, sobretot, la llarga llista d’amistats i emocions que m’ha regalat la literatura són un motiu i un aliment suficients per viure. Afortunadament la literatura no és l’únic, ni el principal, estímul per viure, però és un complement ideal per a l’amor quotidià que rebo en escreix. Sóc afortunat del que tinc, dels somnis individuals i col·lectius que encara em resten.

Tinc “cuento” per a llarg.

Poeta en vela I

En las redes del córtex

las neuronas de guardia
toman té y se sienten solas.
.
Víctor Canicio.

Presentació de Tens un racó dalt del món, 10 anys més tard

Paro compte que ja fa 10 anys i pocs dies d'aquesta foto, el meu primer acte literari en públic, al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa. Va fer els honors Ignasi Riera, que presentà La peste bucòlica, de Víctor Canicio, i el meu recull de relats, Tens un racó dalt del món, tots dos d'Editorial Montflorit.

La veritat és que 10 anys donen per a molt. Poc m'imaginava tenir sis llibres publicats a aquestes alçades, i presentar un programa de televisió del mateix nom. I el blog no entrava als plans de pràcticament ningú.

Estava molt nerviós, no vaig dormir la nit abans, tenia la boca seca... i mon pare va estar orgullós que algú m'anomenés "senyor" Tibau.

A l'Avui, la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, de la mà d'Ignasi Riera

Ignasi Riera publica aquest dijous un article al Punt Avui en què recorda la seva experiència amb Alcanar, i fa referència a la Mostra Oberta de Poesia que s'hi celebra, organitzada pel company Tomàs Camacho. Tinc l'honor que citi un fragment del poema amb què vaig participar a la Mostra, i que el meu nom acompanyi a Josep Ribera, el gran Víctor Canicio i, una vegada més, a prop de Gerard Vergés.