Les paraules homònimes i polisèmiques són un clàssic en tota mena d'acudits i situacions gracioses o confuses. Si a més a més hi afegim el caràcter curiós dels crios i les seves ànsies de preguntar-ho tot, ja tenim una situació còmica.
Fa uns dies, com que no hi havia col·legi, un home va venir amb els seu fill petit a l'Ajuntament per fer unes gestions. Més o menys, i de forma resumida, la conversa va anar així:
-Seu al banc.
-Això és un banc?
-No, això és l'Ajuntament.
-On són els diners?
-Amagats.
Després diuen si és avorrit ser funcionari, o si no és apropiat per al caràcter hipotèticament creatiu dels escriptors. Les feines o els llocs no en són d'avorrits; ho són les persones.
4 comentaris:
hola!
de res home! m'agrada el que escrius aquí al blog i els concursos que fas, així que perfecte!
-l'avi avui amb la loto fa pasta!
-macarrons?
-i t'ha de pagar...
-però si jo no he fet res!
I tu en saps treure partida de cada situació...Tens tota la raó. Només escoltant i observant podem aprendre.
Bona setmana J.M!
A tot arreu, i al lloc de treball és on passen anècdotes d'aquelles inoblidables. Jo sóc professora de secundària i dono català, i de vegades et sorprén algunes genialitats dels alumnes. La canalla siguin petits o adolescents tenen aquella saviesa tan especial.
El caràcter creatiu dels escriptors es potencia amb el contacte del món profesional, l'enriqueix. A més, la persona que es desplaça a un Ajuntament es troba en una situació que la transforma també una mica. No es pot comparar l'actitut empreada davant un comerç, que l'adoptada a la Casa de la Vila.
Publica un comentari a l'entrada