Des de fa setmanes aquesta secció dels dimarts us vol donar l'opció de recomanar fragments de llibres. Avui, la Janet vol compartir un fragment de la novel·la de Francesca Aliern, La menestrala. Animeu-vos a proposar el vostre.
.
“Un dels dies més feliços de la Joana, encara que més criticats, fou la tarda en que va poder portar a sons fills al primer cinematògraf de Tortosa. Havien quedat en que els hi portaria lo Martí en la tartana, però a últimes hores, com quasi era ja costum, es va desorientar deixant-los en la il·lusió al cos i llàgrimes als ulls. Feia tants dies que ho esperaven, que aquella tallada pròpia de son pare els desassossegà. Foren ells mateixos els que li varen pregar al Manel que els portés a Tortosa. (...)
Així que els quatre, com una família unida i feliç, enfilaren el camí reial en direcció a Tortosa. A la sogra de la Joana no li va fer cap mena de gràcia aquella escapada, però per molt que va burxar a son fill, aquest l’engegà a dida en tots els pocs modos del món, fins que lla el deixà per impossible. A mesura que s’anaven creuant amb gent pels carrers, la Joana i el Manel sabien que estaven despertant gran expectació. (...)
-Ja tenen un bon os per rosegar aquesta nit. Suposo que no es parlarà d’altra cosa- va dir el Manel mentre arreava l’euga. Com hi ha Déu que sí!
-Mentre parlen de natros, no ho fan de ningú més. Sempre hi ha qui paga lo pato. Mira, bon profit els hi faci!
Els xiquets asseguts a sobre del banc del darrere, semblava que anaven vés a saber on, perquè movien un gran aldarull sense fixar-se en el que deien ells dos, que eren al pescant.
- Ho sento per tu, Joana.
Ella no va abaixar els ulls, que els tenia fixos en la carretera plena de clots.
- Jo no sento res, la veritat. Em rellisca tot el que poden dir. Quan tu aparegueres i jo et vaig oferir el meu cos, la meva decisió fou precisament la que em pertocava: ser jo mateixa, trencar cadenes, desafiar a qui fos per tal de viure lliurement.”
Així que els quatre, com una família unida i feliç, enfilaren el camí reial en direcció a Tortosa. A la sogra de la Joana no li va fer cap mena de gràcia aquella escapada, però per molt que va burxar a son fill, aquest l’engegà a dida en tots els pocs modos del món, fins que lla el deixà per impossible. A mesura que s’anaven creuant amb gent pels carrers, la Joana i el Manel sabien que estaven despertant gran expectació. (...)
-Ja tenen un bon os per rosegar aquesta nit. Suposo que no es parlarà d’altra cosa- va dir el Manel mentre arreava l’euga. Com hi ha Déu que sí!
-Mentre parlen de natros, no ho fan de ningú més. Sempre hi ha qui paga lo pato. Mira, bon profit els hi faci!
Els xiquets asseguts a sobre del banc del darrere, semblava que anaven vés a saber on, perquè movien un gran aldarull sense fixar-se en el que deien ells dos, que eren al pescant.
- Ho sento per tu, Joana.
Ella no va abaixar els ulls, que els tenia fixos en la carretera plena de clots.
- Jo no sento res, la veritat. Em rellisca tot el que poden dir. Quan tu aparegueres i jo et vaig oferir el meu cos, la meva decisió fou precisament la que em pertocava: ser jo mateixa, trencar cadenes, desafiar a qui fos per tal de viure lliurement.”
4 comentaris:
Interesant fragment el de avui.
Me encanta ese toque de cinefilia... :)
Un saludo!
Els fragments recomanats deuen ser en català o s'acepta el castellà també?
Gràcies per publicar aquest fragment, Jseús.
"La menestrala" parla d'una dona que va existir de veritat. Una dona lluitadora i guanyadora, que, a l'època que va viure va saber fer-se valdre com a dona i com a empresària en un món dominat pels homes.
Publica un comentari a l'entrada