I després silenci; un conte contra la guerra

Aquest és un conte que vaig escriure al desembre de 2004, però que tristament mai perd actualitat, que es troba inclòs al recull Postres de músic, d'Editorial Empúries.

I després silenci

.
L’aire dels carrers és massa espès, d’una densitat que aclapara. Una boira opaca vigila les cantonades i transita impune per la buidor del poble, com un fantasma que no dorm ni a les nits més tranquil·les. Però no es tracta de boira, sinó de pols, d’una pols de runa agonitzant que ens recordarà per sempre la misèria dels hòmens. Pols, boira, por… tant hi fa, el vell no deixarà que entrin a casa. Té ben tancades les portes, les finestres, els porticons, i per més seguretat, s’hi gira d’esquena, abocat vora la llar de foc, concentrat en el fum tebi de la pipa.

.

De tant en tant s’endormisca, acaronat per l’escalfor de les brases. Fa temps que va perdre l’oïda, com tantes altres coses, però en dies com aquests això és un privilegi dels anys. El desperta un so llunyà, esmorteït, ofegat per unes orelles cansades, alguna cosa semblant a una traca. S’imagina els carrers guarnits de festa, les banderes de colors, el jovent ballant al so de la xaranga, com als seus anys bons, quan festejava la Maria. Gairebé la pot veure, vestida de diumenge, mirant-lo de reüll i tapant-se el riure amb la mà, coqueta.

.

El so es fa més potent, les parets tremolen, i ell té un últim desig d’aixecar-se, sortir al carrer, unir-se a la gresca; però s’ho repensa. No són trompetes, ni petards, ni riures el que s’atansa, sinó una pluja de vergonya i de bombes, que apagarà per sempre els records d’un vell i el foc de la seua pipa.