No pot suportar-ho més. Es menjarà el seu orgull i farà un últim intent per a dirigir-li la paraula, es gira cap a ell i, llavors, se n’adona. Es troba en la més completa solitud, acompanyat només per la seva imatge reflectida en el mirall. Els ulls que hi veu li fan por, i no s’hi reconeix. Es mira de dalt a baix i no es pot creure que hagi canviat tant. Busca en el seu rostre algun detall que li recordi el nen que va ser o les il·lusions que creà quan era jove, però es desanima aviat, perquè la recerca comença a fer-li mal.Les portes es tornen a obrir, ha arribat a l’últim pis, des d’on podria veure-s’hi una vista esplèndida de la ciutat i del bosc que puja muntanya amunt, a l’altre marge del riu, si no fos perquè fa un dia tan núvol i gris. Ja no recorda per què ha pujat tan cap a dalt, i prem el botó de la planta baixa.
.
Fragment del conte "Ascensor", inclòs a Postres de músic, tot i que podria tractar-se d'un microconte independent.
3 comentaris:
Una llei fona-mental de la física diu:
-Tot el que puja torna a baixar.
Del cas contrari no se n'ha dit mai res.
Seguim esperant-ho?
Tot conte és ple de microcontes.
Signo el que diu la Marta, i en aquest cas, és fa palès, i fins la darrera frase, també ella sola podria ser-ne un, de microconte.
Una abraçada Jesús!
Publica un comentari a l'entrada