Aprofitant que avui és l'11 de setembre he buscat una felicitat petita relacionada amb la diada i el primer que m'ha vingut a la ment és un record de fa uns quants anys, exactament 23. Llavors jo estava suportant el servei militar a Melilla i enmig de tantes desfilades, himnes, etc, jo cantava per al meu dintre Els Segadors i altres cançons, sobretot de Lluís Llach. Aquesta senzilla revolta no sé si em proporcionava una felicitat petita, però sí almenys una mica de consol.
Ni els himnes ni les bandes no s'haurien d'imposar mai.
3 comentaris:
La meva infelicitat no tan petita de cada 11 de setembre és quan trec el cap al balcó de casa i faig recompte de les senyeres que hi ha als balcons del veïnat. Aquest any tampoc arrivem a la mitja dotzena.
A Melilla no seria al Ramix 32?
El meu avi, quan jo era petita i m'enreia quan cantava l'Emigrant, un dia em va dir: que no t'hagis de trobar mai lluny de la teva terra, ja veuràs com l'acabràs cantant. I avui, anys després, em trobo visquent lluny de la meva terra i enyorant sentir-lo cantant la cançó.
Publica un comentari a l'entrada