La forma de saltar
(o de no saltar) un obstacle pot resultar traumàtica, o bella. A El trist atzar
del verigen que em devora, Òscar Ramírez, el seu autor, ens mostra com podem
traduir un moment de dolor a paraules, o com fer servir les paraules per vèncer
el dolor. I tot això és més fàcil si l’atleta que es troba en aquest viarany
del destí és un bon comunicador, i l’Òscar n’és, periodista de vocació i
escriptor amb una bona trajectòria de llibres per fer sentir i pensar.
I tot això és més
digerible a certa edat en què la maduresa ens mostra el camí del més preuat,
del més senzill.
En aquest llibre de
narrativa poètica, Òscar Ramírez ens parla del “deure d’obrir totes les portes
que ens fan por”, i ens ensenya a posar “els peus descalços en un jardí de gespa
fràgil”, o a “penjar el present rere la porta”, i que la vida ens “espera
cada nit a la cantonada del dia”.
Escriure és un bon
exercici per parlar amb un mateix, per a llepar-se les ferides, per destriar
allò que és prescindible.
Vaig tenir el plaer
de col·laborar a la presentació del seu llibre a la llibreria La 2 de Viladrich
de Tortosa, i va acceptar el repte d’una batalla incruenta d’aforismes, i aquí
ens teniu en una fotografia del moment i, si us hi fixeu, veure que, als
nostres peus, una fletxa certera ens assenya-la l’espai dels llibres.
Al seu blog també en parla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada