Memòries d'una desmemoriada mula vella, de Desideri Lombarte. Lectura dedicada a l'amic Ricardo Gascón, perquè sé que li agrada molt el llibre, perquè li agrada comprar-ne exemplars i regalar-los, perquè estima les arrels de poble que compartim, i perquè sí.
Ja tarden les estacions de tren en posar una Andana Jones, per a destins pens d’aventures.
Quan era petit a
Cornudella, sovint se n’anava l'electra. Mon pare baixava a veure si havien
saltat els ploms. Si comprovava que els ploms estaven bé, la conclusió era que “són
ells”. També de vegades la televisió canviava l’emissió habitual per milers de
punts negres i blancs que ballaven, i per un brogit que els de la meva
generació tenim gravat a la memòria. La primera opció era aixecar-se i donar un
parell de cops al lateral de l’aparell, amb ritme i força adients. Si el
programa que estàvem veient no tornava, sospiràvem i dèiem “són ells”. En
aquests casos, “ells” eren Fecsa i Televisión Española (l’única llavors). “Ells”
era un concepte vague, impersonal, llunyà. Aquesta responsabilitat que queia en
“ells” ens tranquil·litzava i resignava alhora; no hi podíem fer res, nantros.
L’existència d’un
“ells” a qui carregar-li la responsabilitat o, millor encara, la culpa de tot, és
molt pràctic, tant si “ells” és una empresa elèctrica, com si és un col·lectiu
religiós, nacional, polític o social, preferentment d’un altre color. I així
funciona el món, o el fan funcionar.
Matí, 5 de gener; aquest vespre arriben els Reixos.
Al costat de l’arbre de Nadal de la plaça de l’Ajuntament han posat unes
girafes enormes, no a escala natural, però sí prou grans, de fusta, folrades
imitant el model d’aquests enigmàtics animals.
Dos xiquets no resisteixen la temptació de
jugar-hi a sota. Van d’una cama a l’altra, mirent enlaire cap a la panxa de les
bèsties, curiosos. S’imaginen que és “casa”, o un espai misteriós i especial on
s’hi troben a cobert. Les acaronen, fins on arriben amb les seves manetes. El
tacte deu ser suggerent i suau, potser irradia aventures i possibilitats, o els
transporta a llunyans i exòtics escenaris; molt més, espero encara, que una
freda, llisa i falsament lluminosa pantalla.
A la verduleria, un xiquet plora i crida: “Enciam,no, enciam, no!” Bé, plorar, plorar, no plora; berreja histriònicament, utilitzant l’arma de destrucció massiva que li funciona millor. La mare explica a la caixera que volia un juguet, però... La caixera, per solidaritat generacional, li dona la raó i, de cara al xiquet, argumenta que en tres dies arribaran els Reis carregats de regals. “Enciam, no”, insisteix desesperat el xiquet, però a menys volum. Jo, que ja estic posant les meves verdures i fruita a la bossa, recordo els anys en què feia de patge a Cornudella quan, coneixent la majoria de xiquetes i xiquets, els recordava la necessitat de menjar bajoques, o de no discutir amb els seus germans. Estic a punt d’afegir-me a l’equip dels adults, però me n’estic, perquè no és la meva verduleria habitual i no tinc prou confiança, i perquè tres contra un potser seria abusar.
Una parella jove
per la vorera de Tortosa. Es creuen amb alguna persona coneguda que anava en
sentit contrari. Ella se n’adona una mica tard, quan ja s’allunya:
-Hola, hola!-
crida la noia mentre es gira.
-Saluda, saluda –
deixa anar el seu acompanyant, amb to irònic.
-Ho he dit de bon
rotllo- afegeix ella.
-I jo també-
conclou ell amb to ja sarcàstic.
Les parelles no
tenen perquè tenir la mateixa actitud, ni reaccionar de la mateixa forma davant
l’aparició de coneguts amb els quals, intueixo, hi ha certa mala maror. Potser
aquestes diferències fan de contrapunt dins de cert equilibri, o que amaguin el
germen d’esquerdes insalvables.
En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç.
Ricardo Gascón, de diLLUMs d’arts al forn, recomana l’adaptació de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig, feta per Joan Todó
I més coses com el nanoconte final.
El programa es podrà veure en directe el 2 de gener a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat
Continuo avançant per la carretera, amb la lentitud del pas de caminant, que sempre lloava Josep Maria Espinàs. A poc a poc m’envaeix la tristesa de veure pràcticament buit el pantà, la marca acusadora d’on abans arribava l’aigua, com un crit, les barques abandonades a l’antic fons, una parella que hi camina, amb rumb incert, i que entra a les runes d’una antiga caseta, desolada massa cops.
L’esperança amenaça amb fugir; vull creure que una pedra, i quatre lletres arrelades a la terra, tenen prou màgia per a retenir-la.
Arriba al final del trajecte la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Han estat quaranta-set recomanacions de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Espero que us hagin agradat.
Moltes gràcies per la confiança al Diari La Veu, i per existir.
Carrer cèntric de Tortosa. Tres baixos consecutius on abans hi havia comerços ara es troba una clínica de psicologia, un local en lloguer, i un servei de reparació de calderes.
Per quart any consecutiu, des de l'inici, diLLUMs d'arts al Forn col·labora amb un Repte literari al Mercat d'Art Solidari que organitza el col·lectiu Lo Taller.
És una activitat on conflueixen molts dels principis dels diLLUMs: té un caràcter lúdic, improvisat i agradable, està obert a tothom, fa interactuar diverses disciplines artístiques, fomenta el coneixement mutu, la creativitat...
M'encanta coordinar aquesta activitat, xalo molt des del primer moment. Els autors van arribant, i jo de seguida els adjudico una de les obres que es mostren al Mercat d'Art, i obeeixen, disciplinats i juganers alhora, de vegades amb alguna reserva inicial, insignificant, perquè potser temen que no poder escriure res a l'alçada, però jo sé que sempre ho fan, i mai m'equivoco. Escriuen in situ, sovint dempeus, alguns caminen cercant inspiració, d'altres són més ràpids, i jo els fotografio en aquest procés, i trobo que la imatge em reconforta. Després reciten els textos, i es pengen al costat de les obres que els han inspirat.
L'ambient és molt agradable, i cada any intervenen autors veterans que participen des del primer any, i d'altres que ho fan per primer cop, uns que ja sabien a què venien, i d'altres que els ha agafat per sorpresa. Tothom participa de bona gana, accepta el repte i s'ajusta a les indicacions, juganers i disciplinats alhora.
Enguany ha participat Albert Delgado, Tomàs Camacho, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Ricardo Gascón, Cristòfol Miró, Sisco Lahosa, Sun, Frederica Bÿl (amb una obra en holandès), i fins i tot Ernest Redó, que no ha pogut assistir i ha acceptat el el meu repte a la inversa, d'enviar-me un text que jo adjudico a una de les pintures.
Podeu veure més imatges a l'àlbum, i encara sou a temps de visitar el Mercat i adquirir obres per a tots els gustos i pressupostos.
Jo escric un text inspirat en una pinta d'Encarna Lago.
Demà
al IV Mercat d'art Solidari. Des del primer any que col·laborem des dels
diLLUMs d'arts al forn en aquesta activitat. Escriure textos inspirats en obres
del mercat, in situ, adjudicades a dit. Sempre participen amigues i amics
entranyables i juganers dels diLLUMs. Us apunteu?
Deu anys seguits llegint un conte de Gianni Rodari per Nadal. Un cop més, Sílvia Tejedor em convida a llegir un conte de Nadal a la Cadena Ser Ebre, i com sempre m'acullo a Gianni Rodari. El 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, el 2022, El cel, i el 2023, La planta Paolino.
Amb ells us desitjo bones festes, que la vida us regali molta il·lusió, i viceversa.Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir.
Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules.
Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.
Aquesta setmana, Bana, el país de les quatre estacions, perquè trieu la que més us agrada.
Pals de cec, el tercer llibre d'Ernest Redó, mestre, músic, escriptor i amic.
Es tracta d'un recull de contes sòlid, amb l'acurat i precís estil de l'Ernest, àcid, irònic, mordaç, fa una caricatura o paròdia dels seus personatges, sense aparent clemència de vegades, però amb la gràcia personal de l'autor que ho cobreix tot de la tendresa amb què sé que se'ls mira. Costa molt destacar-ne un fragment, perquè a cada frase hi aboca contingut, la seva mirada atenta als detalls que fan evident la magnitud de totes les tragèdies, o el seu patetisme.
Pals de cec és el títol, però no la seva manera d'escriure, amb una clara determinació d'estar al costat dels perdedors, d'identificar-se, com ara el protagonista del conte central i més llarg de tots, el cantant d'una banda de rock, i les seves desventures contra molins i exèrcits d'ovelles que envesteixen a qui es posa per davant.
Trio com a lectura un fragment del conte En blanc, ambientat a la nostra dissortada i estimada Tortosa, i el seu riu, i els seus pilars.
