The daily avalanche, Thera, Xarel_10, El racó dels somniszzz, Friccions, Tannu Tuva, Amb ulls de sargantana, Si dubto sóc, De res, massa, Mots emblocats, Nova col·lecció de moments, A la llum d'un fanalet, Rebaixes, Personal i transferible, El racó d'Skorbuto, He omplert la banyera d'aigua freda, Sa perdigüeta, Planeta Clàudia, Coca de recapte, Mortadel·la casolana, Khalina, Striptease d'històries, Menjalletres, Des d'on neixen tots els somnis,
.
El Quixot i l'ensenyament
Tenia onze anys i anava a l’escola pública. Un dia, els que manaven de l’ensenyament, van organitzar una mena d’homenatge a l’obra mestra de Cervantes. Van seleccionar uns quants xiquets de cada escola i es van inventar un concurs de narrativa. Sense avisar van assenyalar un tema: “Criterio personal sobre el Quijote”. Vaig quedar astorat. No tenia ni idea del que es deia en els dos volums escrits en lletra petita que s’exposaven damunt d’una taula instal·lada a l’aula on érem els concursants. Us imagineu, trenta o quaranta xiquets d’una edat semblant a la meua donant el seu criteri sobre una obra tan important? Hi havia premis i es van repartir. No sé qui els va rebre. Més tard vaig aprendre a escriure a màquina i per tal de fer pràctiques vaig copiar tots dos volums. Malauradament m’havia passat el temps de donar el meu criteri. Tenia setze anys.
Autor: Josep Cid
.
Quixot, pobre quixot. El xiquet de la casa, després de jugar amb la "wii" o amb la "nintendo" una bona estona, mamprengué a emular amb un ninot de "Wrestling" i el nostre símbol de les lletres, un "mortal combat", malgrat que l'arbitre agranava cap a casa, el resultat va ser fatal. Cridaren als infermers, van fer tot allò humanament possible, però el traumatisme cranial era tan greu que les lletres eixien a borbollons. Quan el pare, a la nit, va arribar a casa, en vore la prestatgeria, pensà amb la mestressa, agafà el pegament i restaurà el ninotet que engalanava la seua col·lecció de llibres més estimats.A l'endemà, el xiquet quan ja no sabia que fer, avorrit després de passar les hores mortes amb la nintendo, organitzà el campionat mundial de pesos pesats, aquesta darrera vegada no hi hagué prou pegament per a les ferides.
Autor: Edmundo Martín
.
LA CAIGUDA DE L’HEROI
El Quixot mai no havia estat tan preparat per a viure en una època com ho estava al segle XXI. Per primera vegada a la història, la seua vestimenta passava desapercebuda en una metròpoli on la gent evitava mirar-se als ulls i, prescindint dels tòpics, en cas que el miressin amb prou feines podien distingir-lo dels nombrosos grups d’otakus amb espases i vestits estrafolaris i dels participants de comiats de solter amb orinals i estris diversos al cap. Ni tan sols un bon psicòleg hauria capaç d’aconsellar que ingressés a un sanatori si abans no s’hagués plantejat que l’orde de cavalleria de què parlava el pacient no era, de cap de les maneres, una més d’aquelles sectes o societats psedoreligioses, apolítiques o civils amb voluntat de salvar el món que eren apadrinades cada dia per un actor de Holliwood.
Potser per això, reduït a un més i sense veure’s en cor de renunciar al seu paper d’heroi, el cavaller errant va caure sota la mirada preocupada d’un Sanxo Panza que es manté en forma a còpia de llegir un cop i un altre els assajos de Sáez Mateu.
Autora: Gemma Pellisa
El Quixot mai no havia estat tan preparat per a viure en una època com ho estava al segle XXI. Per primera vegada a la història, la seua vestimenta passava desapercebuda en una metròpoli on la gent evitava mirar-se als ulls i, prescindint dels tòpics, en cas que el miressin amb prou feines podien distingir-lo dels nombrosos grups d’otakus amb espases i vestits estrafolaris i dels participants de comiats de solter amb orinals i estris diversos al cap. Ni tan sols un bon psicòleg hauria capaç d’aconsellar que ingressés a un sanatori si abans no s’hagués plantejat que l’orde de cavalleria de què parlava el pacient no era, de cap de les maneres, una més d’aquelles sectes o societats psedoreligioses, apolítiques o civils amb voluntat de salvar el món que eren apadrinades cada dia per un actor de Holliwood.
Potser per això, reduït a un més i sense veure’s en cor de renunciar al seu paper d’heroi, el cavaller errant va caure sota la mirada preocupada d’un Sanxo Panza que es manté en forma a còpia de llegir un cop i un altre els assajos de Sáez Mateu.
Autora: Gemma Pellisa
.
No podia més...
Havien passat ja tres anys des que l’Anna i l’Enric, tornant del seu viatge de noces a Fuentealbilla, els havien comprat en una botiga de souvenirs manxega, i els havien col·locat sobre el prestatge més bonic de la seva nova casa al barri de Gràcia.
Per què l’esvelt i talentós Quixot havia d’estar un pam per davant d’ell? Li tapava la visió de la meitat del menjador, televisor inclòs. No es podia moure, ni fer res més que aguantar, esperant que alguna ànima caritativa tingués a bé moure aquella horrible figura.
En Sancho havia sentit parlar del poder mental, però no creia que una simple figureta de plom tingués aquesta capacitat. Dia rere dia s’esforçava en “moure” mentalment el seu enemic (i mira que aquell inacabable llibre d’en Cervantes explicava que li tenia admiració... què equivocat estava tothom!).
“Jo només volia moure’l una miqueta...”, va pensar després, però ja era massa tard. El seu antic company de prestatge havia deixat d’existir.
Havien passat ja tres anys des que l’Anna i l’Enric, tornant del seu viatge de noces a Fuentealbilla, els havien comprat en una botiga de souvenirs manxega, i els havien col·locat sobre el prestatge més bonic de la seva nova casa al barri de Gràcia.
Per què l’esvelt i talentós Quixot havia d’estar un pam per davant d’ell? Li tapava la visió de la meitat del menjador, televisor inclòs. No es podia moure, ni fer res més que aguantar, esperant que alguna ànima caritativa tingués a bé moure aquella horrible figura.
En Sancho havia sentit parlar del poder mental, però no creia que una simple figureta de plom tingués aquesta capacitat. Dia rere dia s’esforçava en “moure” mentalment el seu enemic (i mira que aquell inacabable llibre d’en Cervantes explicava que li tenia admiració... què equivocat estava tothom!).
“Jo només volia moure’l una miqueta...”, va pensar després, però ja era massa tard. El seu antic company de prestatge havia deixat d’existir.
Autor: Martí Figols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada