21 de maig 2009

Camins


La vida posarà als teus peus molts camins.
En quants seré el teu guia?
En quants, pedra a la sabata?
.
Dubtes i il·lusions es fonen al teu riure.

17 comentaris:

Striper ha dit...

I quants cops fermaras els cordons..

Rita ha dit...

Aquest nen és afortunat de tenir un pare com tu i tu ets afortunat perquè aquest nen et fa mostrar-nos la teva tendresa.

Moníssimes les sabatetes! :-)

maria ha dit...

Camins...aquesta paraula sempre em recorda aquella cançó:
Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols...

Sadurní ha dit...

Un versos preciosos, Jesús. El dubte canalitzat a través de la poesia l'eleva a qüestió filosòfica que, com sempre, no té mai una resposta definitiva.

Salutacions,
S.

Cèlia ha dit...

Hi haurà de tot una mica... però mentre fem de pares i no d'amics, ja tenim molta feina feta!

Ma-Poc ha dit...

Preciós i molt tendre! Que bé t'ho deus passar!

Mortadel.la ha dit...

Em fas sentir tant identificada Jesús!

romanidemata ha dit...

desperten tanta tendres i emoció!
i costa tant saber que estas fent el correcte...
i de cop, quasi com una revolada, ja els surt barba

i el pitet?
- per vosaltres, vull dir... ;) -

salut

Thera ha dit...

M'agrada molt com transmets totes aquestes sensacions, els dubtes i les emocions de ser pare...

rits ha dit...

que bonica la darrera frase! el somriure d'un infant val moltíssim!!!!!!!

M ha dit...

té de ser meravellós, però quina responsabilitat la de ser pares, i potser aquesta pedra a la sabata a vegades

Joana ha dit...

I quantes caminades fareu junts!!!!
Passeja al seu costat i mostra-li el camí.
Les teves vambes són iguales??? :)

Dolors Todolí ha dit...

Però a una banda de la carretera hi havia una persona que venia bambes.
De manera que el ratolí en comprà un parell.
Se les va posar i va córrer, córrer i córrer fins que les bambes es feren miques...

Aleshores se les va treure i va caminar, caminar i caminar...

"Històries de ratolins" Arnold Lobel

Assumpta ha dit...

De moment, el guia en seràs en molts camins!! :-))

I, sincerament, dubto que siguis pedra a la sabata. Et veig com una persona molt comprensiva i això és molt bo!!

Per cert, no me'n puc estar de dir que les sabatetes són una cucada jeje :-))

pepi ha dit...

Imatge i poesia molt boniques.

Vicent Pellicer Ollés ha dit...

Ara te'l menjaràs a besades, i quan siga gran te'n penediràs, de no haver-te'l menjat de veritat!

Dubto, amic, que n'hi poses cap, de pedra, a la sabata! Però, no t'amoïnes, que ja te les posarà la teua criatura!

Roser Caño Valls ha dit...

Seràs el seu guia, però ell també voldrà aprendre a ser tot un explorador. La meva neboda petita també està en aquesta fase :D