21 de maig 2009

Camins


La vida posarà als teus peus molts camins.
En quants seré el teu guia?
En quants, pedra a la sabata?
.
Dubtes i il·lusions es fonen al teu riure.

17 comentaris:

Striper ha dit...

I quants cops fermaras els cordons..

Rita ha dit...

Aquest nen és afortunat de tenir un pare com tu i tu ets afortunat perquè aquest nen et fa mostrar-nos la teva tendresa.

Moníssimes les sabatetes! :-)

maria ha dit...

Camins...aquesta paraula sempre em recorda aquella cançó:
Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols...

Sadurní ha dit...

Un versos preciosos, Jesús. El dubte canalitzat a través de la poesia l'eleva a qüestió filosòfica que, com sempre, no té mai una resposta definitiva.

Salutacions,
S.

Cèlia ha dit...

Hi haurà de tot una mica... però mentre fem de pares i no d'amics, ja tenim molta feina feta!

Ma-Poc ha dit...

Preciós i molt tendre! Que bé t'ho deus passar!

Mortadel.la ha dit...

Em fas sentir tant identificada Jesús!

romanidemata ha dit...

desperten tanta tendres i emoció!
i costa tant saber que estas fent el correcte...
i de cop, quasi com una revolada, ja els surt barba

i el pitet?
- per vosaltres, vull dir... ;) -

salut

Thera ha dit...

M'agrada molt com transmets totes aquestes sensacions, els dubtes i les emocions de ser pare...

rits ha dit...

que bonica la darrera frase! el somriure d'un infant val moltíssim!!!!!!!

Ferran Cerdans Serra ha dit...

té de ser meravellós, però quina responsabilitat la de ser pares, i potser aquesta pedra a la sabata a vegades

Joana ha dit...

I quantes caminades fareu junts!!!!
Passeja al seu costat i mostra-li el camí.
Les teves vambes són iguales??? :)

Dolors Todolí ha dit...

Però a una banda de la carretera hi havia una persona que venia bambes.
De manera que el ratolí en comprà un parell.
Se les va posar i va córrer, córrer i córrer fins que les bambes es feren miques...

Aleshores se les va treure i va caminar, caminar i caminar...

"Històries de ratolins" Arnold Lobel

Assumpta ha dit...

De moment, el guia en seràs en molts camins!! :-))

I, sincerament, dubto que siguis pedra a la sabata. Et veig com una persona molt comprensiva i això és molt bo!!

Per cert, no me'n puc estar de dir que les sabatetes són una cucada jeje :-))

pepi ha dit...

Imatge i poesia molt boniques.

Vicent Pellicer Ollés ha dit...

Ara te'l menjaràs a besades, i quan siga gran te'n penediràs, de no haver-te'l menjat de veritat!

Dubto, amic, que n'hi poses cap, de pedra, a la sabata! Però, no t'amoïnes, que ja te les posarà la teua criatura!

Roser Caño Valls ha dit...

Seràs el seu guia, però ell també voldrà aprendre a ser tot un explorador. La meva neboda petita també està en aquesta fase :D