Un cop més agraeixo a l'Helena Bonals la seva generositat, ja que ha comentat Una sortida digna al seu blog Anticànons, de forma molt detallada, com sempre. Sempre fa il.lusió que et llegeixin i et comentin, però quan no és el primer cop, encara més. 
Demà arriba el cinquè i últim joc literari del mes de juny, amb el qual podreu aconseguir números per al sorteig del premi del mes: un lot de 10 llibres d'Arola Editors. 
Tot i fer cara de bon xiquet, ja es notava en la mirada que en tramava alguna. Pèrò estan descarregades les pistoles, i són gànsters de pega la seva banda.
Al mes de desembre vaig fer un alliberament massiu de 20 exemplars de Postres de músic a Tortosa. Un parell de persones em van dir llavors que n'havien trobat un. Diumenge passat vaig rebre notícia d'un altre. Una dona gran, que no té internet i parlava en castellà, em va trucar a casa (no sé d'on devia treure el tèlèfon). Em va explicar que havia trobat el llibre al carrer Cervantes, que no m'havia pogut trucar abans per problemes familiars que m'explicà breument , i que el llibre li havia agradat molt, i em va animar a continuar escrivint. No sap fins a quin punt. 
Estic segur que per a Xavier García, escriure aquest llibre fou una tasca fàcil i plaent, perquè la seva admiració i estima per Artur Bladé i Desumvila són evidents.
Aquesta setmana David Martí ha estat el convidat al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21. Hem parlat de Les bruixes d'Arnes, evidentment, però també d'altres temes força interessants, com ara, el plaer de gaudir del trajecte Terra Alta-Tortosa, o viceversa, amb el paisatge del Port i de l'Ebre de companys i, sobretot, de la necessitat vital de respectar-se a un mateix. Davi Martí ens ha explicat la seva experiència, la seva (r)evolució interior (títol del seu primer llibre), quan va decidir fer un trencament rotund amb la seva vida anterior, impulsat per la vareta d'una fada màgica, en forma de cambrer. David Martí ara és escriptor, ara és feliç; no cal que ho digui, se li nota als ulls.
L'àvia sempre diu que se li'n va el cap. Però quan diu que se li'n va el cap, vol dir que se li'n va la memòria. No recorda on deixa les coses, i s'atabala. I com que la veig amoinada quan li passa això, li he fet un pentinat especial, amb pega que em sobra del cole i bastanta laca, perquè sempre ho tingui tot a mà.
En homenatge a José Saramago, un dels autors dels darrers temps que dóna més plaer llegir i escoltar, que tristament ens ha deixat la setmana passada, us proposo aquest 166è joc literari, el quart del mes de juny. En aquest collage d'imatges heu de descobrir el títol de cinc dels seus llibres. Però no cal dir que no hi ha millor homentage que la relectura dels seus llibres.
Ribera, enyorança, memòria, exili, humanisme, crònica... Aquestes són algunes de les paraules que formen l'exposició 100 Lletres per l'ARTur, de l'Escola d'Arts Plàstiques i Disseny de Móra la Nova, que vaig poder veure durant la 7a Fira del llibre ebrenc.
Blaus i verds no claudiquen,
Després d'un any i mig, després de reunions, abocament d'idees, deliberacions, propostes, contrapropostes, després d'uns 32.548 correus electrònics (exagero, però no gaire), i sobretot, després de molta, molta, il·lusió i entusiasme, divendres passat es va presentar el curtmetratge Espantant gavines, basat en el meu conte homònim inclòs a El vertigen del trapezista, de Cossetània Edicions, i del qual us he parlat diverses vegades.L'acte va tenir lloc a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, amb força assitència de públic (unes 50 persones), com sol ser habitual en aquesta biblioteca.
Feia molt de temps que tenia a la lleixa de pendents L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, en part pel gran nombre de comentaris que els darrers temps he vist publicats a la Catosfera. De vegades, aquesta expectativa que es crea fa una mica de por a l'hora de començar un llibre, però des de les primeres pàgines s'ha evaporat el pànic a la decepció, per donar pas a la sorpresa, a sentir el plaer de llegir.
La setmana passada, aprofitant que estava a Falset per a presentar Una sortida digna, vaig alliberar un exemplar de Postres de músic, entre la llibreria Llapis i la plaça de la Quartera. Estava ple de gent, però el vaig poder deixar dissimuladament, entre el soroll de xiquets que corrien.
Arran de la commemoració del centenari del naixement d'Artur Bladé i Desumvila, vaig esmenar el meu desconeixement d'aquest immens narrador i em vaig convertir en un bladerià convençut i activista. Ja des d'un primer moment, la lectura de Benissanet em sorprengué, em seduí, i després vingueren L'exiliada, i l'emotiu Viatge a l'esperança, i L'edat d'or i...
Quan era petita (molt més petita que ara) un amic invisible em feia companyia, i m’espantava els monstres que viuen sota el llit, i compartíem somnis de joguina.Aquesta és la meva primera participació al blog Contes divers, on proposen escriure relats breus inspirats en il·lustracions:
Ja tenim aquí el tercer joc literari d'aques mes. Com podeu veure, en aquesta imatge falta una fotografia que correspon a un escriptor català. Si coneixeu la resta de personatges podreu intuir de qui es tracta.
Ahir vaig escriure un enigmàtic apunt sobre quatre imatges. El motiu no és altre que la propera presentació del curtmetratge Espantant gavines, basat en el meu conte homònim inclòs a El vertigen del trapezista, de Cossetània Edicions, i del qual us he parlat diverses vegades.
Divendres passat presentem Una sortida digna a la Biblioteca Estrem i Fa de Falset, en un acte organitzat pel Centre Quim i Soler.
Avui fa cinc anys que ens va deixar Jesús Moncada, i la Catosfera li fa un merescut homenatge. L'interrogant del títol d'aquest post és plenament intencionat. És cert, Jesús Moncada, ens va deixar fa cinc anys, però no estem pas sense ell; no ho estarem mai. Els seus personatges ens acompanyaran sempre, perquè no ens podrem estar de rellegir els seus relats un cop i un altre, perquè sempre descobrirem detalls nous, perquè no ens deixarà de sorprendre, de causar-nos admiració.
Fugen a tota pressa els punts de referència. Sóc jo realment qui avanço? 
Ja torna a estar aquí el joc literari de tipus creatiu, com cada mes. Aquest cop us demano que escriviu un text totalment lliure (narrativa o poesia) basat en aquesta fotografia de Vicent Pellicer, que ja em va inspirar un post dilluns passat. Vicent sempre diu que les imatges també amaguen poesia, i que ens correspon a nosatres trobar-la. Endavant, doncs. .
Diumenge passat vaig anar per 7è any consecutiu a la Fira del llibre ebrenc de Móra d'Ebre. A la segona de les tandes de presentacions, vaig llegir un dels contes d'Una sortida digna (penso que és la millor presentació), però això, almenys per mi, és el de menys. Vaig poder parlar amb una llarga llista d'amics que creix any rere any, i que s'ha convertit en un dels meus tresors, vam idear nous projectes, vam crear mil històries al voltant d'una mandonguilla voladora (anècdotes del dinar). Va ploure, és cert, però res no atura el nostre desig de trobar-nos, de compartir: això és fer Fira.
Cames nues, un carrer sense asfaltar. Les fotos velles tenen imperfeccions, ratlles i puntets blancs que el temps escampa sense criteri aparent, sense la molèstia de demanar-nos permís.
M’enamora el teu esguard.
Dissabte pujo per la renovada carretera que escurça la distància amb la Terra Alta i la Marattanya, en direcció a la Trobada de Totes les sortides dignes que ha organitzat el llibreter Octavi Serret.
Dilluns passat, al Club de Lectura de Tortosa vam comentar la novel·la Recança, el primer llibre de la nostra companya Maite Forteza, cosa que fa una il·lusió especial. El llibre va agradar força, i se'n va destacar la seva senzillesa, la versemblança de la història en cada uan de les èpoques en què està ambientada. 
Aquest juny repetiré premi dels jocs literaris i, tal com al mes d'abril, sortejaré entre tothom que encerti algun dels jocs del mes un lot de 10 llibres d'Arola Editors. Com l'altra vegada, Arola fa una proposta molt encertada; no ofereixen de regal uns llibres determinats, sinó que qui guanyi podrà escollir els que vulgui de les següents col·leccions de l'editorial (exectuant els esgotats): 
Perdo el temps mirant les ones que avancen? Text inspirat en una il·lustració de Mònica Ràfols.
Us suggereixo que proposeu alternatives al final del text, substituint "...la meva inútil por".
