18 d’abril 2008

Primeres propostes al 52è joc literari

El passat dimecres, al 52è joc literari, us vaig proposar que m'enviéssiu un text inspirat en un post. Ja m'han arribat les primeres propostes, però n'espero moltes més, especialment procedents de centres d'ensenyament. Animeu-vos i poseu a prova l'escriptor o escriptora que porteu dins.

Res queda dels dits que em van escriure fa vora un segle, res dels lectors que submergien el seus ulls sobre les meves suggerències de tinta, res de molts companys que moriren després d’una llarga i trista agonia plena de pols i oblit.
La meva vida te la contarien millor els que m’han llegit, explicant com vaig influir en la seva, jo sóc d’una raça altruista i filàntropa, em dedico a donar-me als demés, sense demanar res a canvi, o gairebé res, si alguns cop, noto un sospir de satisfacció, una llàgrima que em mulla, un somriure plaent, una forta riallada... doncs que voleu me n’alegro, després de tot el buidatge de sentiments demana recepció de sentiments.
El pas dels anys m’ha tronat les tapes, m’ha esgrogueït les fulles, m’ha fet dormir a l’oblit d’unes golfes on somiquejo tocant de d’altres llibres, tinc raons més que suficients per pensar que aquells companys de viatge que posaven en caixes de cartró, anaven a llocs on el fred de la solitud s’accentuava, on l’absència d’ulls lectors era una constant... i tinc por, molta por.
Recordo quan els avantpassats d’aquesta mateixa família que ara sota el violí de la lluna sopen al menjador d’aquesta casa, comentaven la història que duc a les meves carns de paper, eren carns perfumades i atractives aleshores, actuals, aquesta rememoració em fa somriure i noto com la brillantor de Selene és una metàfora del petit eclipsi d’il.lusió que sofreixo. Avui és Sant Joan i les fogueres enlluernen els carrers, unes petjades s’apropen a mi, una veu dir aquest no és un clàssic, m’agafa, baixa les escales ràpidament, sóc a les seves mans suoses, entenc el que succeirà i accepto la meva mort, em solten a l’escalfor mortal d’una foguera i a poc a poc em faig cendres, el meu esperit es fa fum immortal i vola als cels del temps infinit on espero ressuscitar als ulls savis dels lectors complaents que fa gairebé un segle em van estimar.

Albert Guiu.

Vaig estar en companyia de molts altres llibres a una llibreria de Vic, La Tralla. Me van comprar i vaig fer cap a la biblioteca d'una persona a la que li agradava la psicologia, l'esoterisme i la ciència ficció. Les meues pàgines encara eren blanques.El meu amo, lector penetrant i subratllador em va fer moltes marques. Les frases sentencioses que havia de memoritzar, amb elles va conquerir el cor d'una bella dama de pell blanca i llavis rojos, mans suaus. Em va llegir mentre esperava que el meu amo acabés una faena. Les seues mans eren càlides i acaronadores. La recordo amb nostàlgia. Vam marxar de viatge. Va ser una època fosca i humida al carrer de la Ramada.Van tornar al cap de molts anys, mesclat la nostra decadent aroma amb la llum i la pols. Uns operaris ens van traslladar al carrer Sant Miquel. Llibreria de vell, molts tafaners, pocs compradors, alguna mà furtiva es va posar al meu damunt. Un xic ample va comprar un lot de llibres que va viatjar a Alcanar. Vam viure les inclemències d'una casa de camp. Demà, diada de Sant Jordi, sortirem a la venda al mòdic preu d'un euro per a un mercat solidari per a un projecte educatiu a Nicaragua. Em moro de ganes de conèixer la meua nova casa! Serà lluminosa? Em tractaran bé? Acabaré en un contenedor soterrat per a convertir-me en nou paper, foses ja les meues idees?

Tomàs Camacho

Estintolat en el prestatge de literatura juvenil, se la mira i sospira. L’Anna Maria es jubilarà d’aquí a poques setmanes i ves a saber què serà d’ell i de la resta de companys. Han passat molts anys en estret contacte. De fet, van començar junts : ella de bibliotecària acabada de llicenciar i ell fou dels primers d’entrar-hi. En fa una pila, d’això. Trenta-cinc, quaranta…?
Ell desitja el millor per a ella. Li ha arribat el moment de prendre’s la vida amb calma, de disfrutar de la família i del temps lliure. Tampoc pateix per la salut : sap que tot ell és pura fibra i té molta corda per aguantar de tot i més. El que sí que el preocupa un xic és la velocitat de tot plegat i el canvi de costums i hàbits dels nois i noies.
No li fa por envellir amb dignitat i anar quedant amb aquella pàtina esgrogueïda. Què carai ! Bé que sent jove ! El que el fastigueja és la falta d’activitat. Quants mesos deu fer que no sent aquelles paraules –màgiques, reconfortants- , que assenyalen que es gira feina :

-Anna Maria, tens disponible L’illa del tresor ?

Josep Maria Sansalvador

Cap comentari: