Resum de l'any

 Com sempre, tal dia com avui, m'agrada mirar enrere i fer un repàs de les activitats literàries d'aquest any:

-Publicació del llibre I sentir-se encara amb forces (Onada Edicions), VII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta, amb presentacions a Amposta, la Fira del llibre ebrenc, Tortosa i Tarragona, i signatura a la Setmana del Llibre en català.

-Publicació del poemari Hi entra de puntetes la llum (Associació Mar de Fora), presentat al certamen Ràpita Poètica i a Tortosa, i al programa Primera Columna, de moment (per al 2023 s'espera la gira mundial amb Eduardo Margaretto i Ricardo Gascón).

-He seguit amb activitats al voltant del dietari L'espectacle de la vida (Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis, com ara la ruta literària a Tortosa,  la presentació a la Biblioteca d'Amposta, a la recepció al món de les lletres que es va fer a Tarragona, a La Romàntica d'Amposta,  La Ràpita i Tivenys.

-He tornat a la normalitat amb la gravació regular de Tens un racó dalt del món a Canal 21 Ebre, uns vint programes anuals.

-He col·laborat cada diumenge amb la revista digital Nosaltres la Veu, amb la secció Encanteris i trucs de màgia.

-Col·laboro amb el programa Tràfic d'abstraccions de Ràdio Tarragona, amb Núria Calvo, amb un parell de nanocontes cada divendres.

-Visita a centres d'ensenyament, sovint gràcies al suport del programa Autors a les aules de la Institució de les lletres catalanes: enguany he visitat l'Escola Divina Pastora de Vinallop, el CEE Verge de la Cinta de Tortosa,  l'Institut de Tecnificació d'Amposta.

-He participat al llibre Francesca, la sal de les xertolines (Editorial Petròpolis).

-He participat al Club de lectura de L'Aldea amb el llibre A mig camí de la incertesa.

-He gaudit el regal que Fernando Mestres musiqui els meus poemes, com ara Tremolo, del llibre A la barana dels teus dits.

-He participat a un Sant Jordi que torna a la normalitat.

-He coordinat la 14a Jornada Literària a Cornudella de Montsant, que també torna a la normalitat.

-He fet el resum anual de novetats literàries ebrenques amb Gustau Moreno.

-He gaudit del regal de col·laboracions com la d'Ernest Redó amb Obscencs i de Marta Viladrich que han fet vídeos versionant el meu conte No tremolar.

-He visitat les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta.

-He col·laborat amb el club dels batecs de Lo Pulmonet.

-He col·laborat amb el pintor Toni Martínez, escrivint petits poemes per a la seva exposició Bòreas.

-He presentat llibres com De portes endins, de Jordi Cantavella,  Encara hi ha flors, de Margarida Aritzeta, Ja estem morts, amor, de Xavier Aliaga, L'alquímia de la vida, de Coia Valls,  Bajo el signo del lobo, d'Àngel Martí,  El fabricant de records, de Martí Gironell,  Casus Belli, de Teresa Saborit.

-He fet el recital Evocacions, a la Sala Arts de Tortosa, a partir de contes meus, interpretats musicalment per Maria Sáez i Sergi Medina, i on Valer Gisbert va posar la veu.

-He afegit 52 vídeo lectures que col·lecciono a youtube i al blog De lector a escriptor.

-He continuat escrivint el meu dietari que comparteixo a les xarxes i altres mil petites coses amb què m'escric a sobre.

I com fa molts anys, els diLLUMs d'arts al forn concentren gran part del meu activisme cultural o, simplement, les ganes de jugar:

-Hem tornat a les trobades mensuals al Forn de la Canonja.

-Hem coordinat l'esmorzar de Sant Jordi, organitzat per Òmnium Cultural.

-Hem fet el ja tradicional homenatge a Gerard Vergés al parc de Tortosa, aquest cop amb el lema Vergés entre fogons.

-Hem coordinat la presentació de llibres a la Fira Joan Cid i Mulet de Jesús.

-He participat a l'organització de l'exposició Mirades entre veïns, on la major part de la feina l'han dut a terme Rafael Ricote i Ricardo Gascón, i jo m'he limitat a ajudar a escollir les fotografies i a escriure un pocs versos inspirat per cadascuna.

-He ajudat a néixer i coordinar la presencia d'autors al Papúa poètica, a L'Ampolla, que organitza Paul Martin.

-Hem portat literatura a l'autobús, en motiu de la Setmana de la Mobilitat.

-Hem participat al Ràpita poètica amb un recital foto literari.

-Hem tornat a col·laborar amb el Mercat Solidari d'Art amb un Joc d'art i lletres.

Per a acabar, m'adono que la paraula "normalitat" és la que més hem fet servir aquest 2022. Venint d'on venim, potser és la paraula que més anhelàvem. Desitjo que el 2023 mantinguem aquesta normalitat i, en tot allò que sigui possible, busquem amb èxit la bellesa i l'excel·lència.

Hi entra de puntetes la llum, a Primera columna

Avui, amb Gustau Moreno al Primera Columna de Canal 21 Ebre, tot just a la seva última entrevista de l'any, per a parlar del meu poemari Hi entra de puntetes la llum.

Fa molts anys que hem connectat gràcies a la seva tasca periodística a diversos mitjans, sobretot, des del principi, per la seva activitat blocaire des de La Marfanta.

La informació, en general, és el seu món d'interès, però amb una atenció especial i acurada pel món de la cultura. Sempre és un plaer coincidir amb ell un moment o altre, davant o darrere la pantalla, per fer tertúlia.

Que l'any vinent no deixi d'entrar-nnos una mica de llum, ni que sigui de puntetes.

buidar de sentit

 

camins estranys per a arribar a la màgia

Dos dies abans de Nadal m’arriba a la feina un sobre a la meva atenció. Una empresa que treballa amb nosaltres ens envia calendaris de taula per al proper any. El meu nom està malament. Estic més que acostumat que, enlloc de Jesús Maria, escriguin Josep Maria en notícies a la premsa, cartells, etc; per alguna mena d’associació d’idees, o perquè és un nom més habitual, em passa sovint i ja no en faig cas. Però aquesta vegada l’error és diferent i únic: escriuen Joan Tibau.

Veure el nom de mon pare així escrit, de sobte, d’imprevist, em colpeja i m’acarona a la vegada. No sé si vol dir que m’aproximo a la seva edat de forma lenta, constant i imparable, o que cada cop m’hi assemblo més, o que s’atansa el dia de nadal i fa anys que ens va deixar.

No sé si la màgia utilitza camins tan estranys per a arribar a nosaltres.

No sé si necessitem de camins tan estranys per a arribar a la màgia.

Trobo que sé ben poques coses amb certesa, tret que penso en ell quasi tots els dies un moment o un altre.

Joc d'art i lletres

Als diLLUMs d'arts al forn ens agrada jugar, i la idea sorgida el 2008 pel col·lectiu Lo Taller d'organitzar un Mercat Solidari d'Art era massa temptadora. Aquell primer any ja vam organitzar una mena de repte en què vam convidar diversos autors a escriure textos in situ, davant d'algunes obres exposades, i recitar-los tot seguit.  

El 2019 vam repetir l'experiència, i després d'una aturada que no cal explicar, el 2022 tornem al Mercat Solidari d'Art per a jugar de  nou.

Participem Montse Pallarès, Ernest Redó, Sisco Lahosa, Rafael Ricote, Emigdi Subirats, Albert Delgado, Paul Martin, i jo mateix.  Alguns repetim per tercera vegada, altres s'afegeixen per primer cop al joc, i tots xalem de valent davant del repte, davant el munt de sensacions que ens desperten les pintures exposades. 

Xalo mentre van arribant els amics que s'han prestat a jugar, i els adjudico les pintures sobre les que hauran d'escriure. M'entendreix com accepten el repte i, disciplinats,  es posen a escriure sense una queixa, uns dempeus, altres asseguts, cadascun al seu estil.  Alguns, després han escrit un altre text escollint pel seu compte una altra obra. El resultat ha estat divers i creiem que de gran qualitat, perquè l'intercanvi de sensacions entre modalitats creatives distintes així ho provoca. 

Podeu veure el resultat al blog dels diLLUMs i més fotos a l'àlbum de l'enllaç.

Esperem amb ganes el mercat de l'any vinent, però aquest es pot gaudir fins el 4 de gener.

Seguidament, els meus textos:

 
Exhaust el color,
de tanta vida es desencaixa.
Cap frontera el pot fer esclau,
ni cap marc en serà el cau.
Els dits del pintor
desen un catàleg d’empremtes.
 
Jesús M. Tibau sobre una pintura d’Àngel Algueró
 

 
Incerta la batalla d’aquest món
que mai no es pon on ens agrada.
Plora la nit,
ens emmarca la basarda;
que cada cel·la
cerqui el seu lloc.
 
Jesús M. Tibau sobre una pintura d’Adolf Comes
 

 

Manuel Alonso i Català a Tens un racó dalt del món

Manuel Alonso i Català visita Tens un racó dalt del món des del País Valencià per a parlar-nos del seu llibre Fusta de carrasca.  

Josep S. Cid ens recomana el llibre Tanit i les guerres púniques, de Xarim Aresté

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Javier Luna.

El programa es podrà veure en directe el 27 de desembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Esperit poc nadalenc?

 Faig cua al forn de pa. Demano tanda. Davant hi ha quatre o cinc clientes. A l’escola estan de vacances, i algunes estan acompanyades de xiquets petits, amb el soroll i moviment que això comporta. Tenim les festes a tocar, i qui més qui menys compra més que de costum; un tall d’aquell coc, un tall d’un altre, un pa d’aquest tipus, una barreta d’aquell, pastissets, croissants de xocolate... Escollir, servir i embolicar amb delicadesa cada producte costa no menys de cinc minuts, pe`ro el temps és relatiu i de vegades en semblen quinze. Quan per fi li toca el torn a la dona que m’ha donat tanda, pregunta si tenen pa sense sal. La dependenta diu que no, i ambdues es lamenten. La clienta diu, resignada, que mala sort; la dependenta, sense tenir-ne cap culpa, demana excuses amb el seu llenguatge corporal; llàstima, no li hauria calgut esperar.

I jo penso: soc dolent per alegrar-me de guanyar cinc minuts, gràcies a la mala sort d’una altra persona? Potser és un esperit poc nadalenc, però la guerra de guerrilles de la tanda d’espera al mercat no entén de treves.

Que la vida no et mima?

 

missatge que no encerto a llegir

 

Reflexos en un ull daurat

 A la secció De pel·lícula d'avui, un fragment de Reflexos en un ull daurat, basat en una novel·la de Carson McCullers que em em sembla força interessant, amb uns personatges potentíssims que donen molt de joc, amb passions satisfetes i insatisfetes en un recinte militar. Miro la pel·lícula amb interès de veure com s'ha reflectit la tortura emocional d'alguns dels protagonistes, i amb la sorpresa, i el regal, de no haver vist mai aquest film de John Huston, amb Marlon Brando i Elizabeth Taylor.

"Malauradament resulta millor, i és més desitjable, que un tac quadrat pressioni un forat redó, enlloc de buscar el forat on encaixi perfectament."

aquesta matinada

 

Converses agafades al vol

Dues dones grans que caminen pel carrer. Una li suggereix a l’altra.

-Escolta; anem primer al torronero, i després a la Sirena.

Mitjans de desembre. Dolços nadalencs de qualitat, i menjar congelat. Època en què, per una part, tenim la temptaciò de fer despeses extres i, per una altra, cal gestionar el precari equilibri de moltes economies domèstiques.

Se les veu expertes en aquest mena de malabarismes. Segur que se’n sortiran, i la il·lusió no hi mancarà a taula les properes festes; dins dels plats, i espero que fora.

L'espectacle de al vida, a La frase del dia

 Ahir va sortir un fragment del meu llibre L'espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis) a la frase del dia de la pàgina minimalia.net.

Coses que trobo

I la màgia de Nadal se m'apareix en un paper llençat al terra, on distingeixo de lluny unes paraules (una temptació per al cercador de tresors que soc). 

De prop veig el tió, que durant anys ha estat protagonista a casa moltes setmanes d'hivern, la màgia preferida del nadal, atents als seus hàbits alimentaris, il·lusionats pels seus immensos i incomprensibles cagallons.

Enguany ha sortit del cau quasi per clemència, per agraïment als serveis prestats, i roman discret en un racó del menjador, a règim estricte. Potser només observa, potser s'alimenta dels bells records.

llibres dedicats com a regal

 

Hi entra de puntetes la llum, el meu nou llibre, amb els altres poemaris. Aquests, i els reculls de contes, i les novel·les, i els dietaris, els podeu rebre dedicats.

El pez en la chistera, de Tomàs Camacho

 El pez en la chistera, de Tomàs Camacho
Editorial Petròpolis, 2022
De la contraportada
La poesía es diversa, como diversa es la vida. Tal como dice El libro del Eclesiastés: “Todo tiene su tiempo, y todo lo que se quiere debajo del cielo tiene su hora. Tiempo de nacer, y tiempo de morir; tiempo de plantar, y tiempo de arrancar lo plantado; tiempo de matar, y tiempo de curar; tiempo de destruir, y tiempo de edificar; tiempo de llorar, y tiempo de reír;…”
Descartemos el matar, el destruir, el llorar,… Seamos inmortales mientras no se demuestre lo contrario, y adentrémonos en el tiempo de reír. Reírse de la seriedad y la trascendentalidad poética, del ambiente literario y sus incensarios. Hagamos un cabaret desequilibrado y difícil, con pasadizos secretos y referencias imposibles de adivinar (incluso para el propio autor). Juguemos con las palabras, evoquemos, escribamos sobre el agua, olvidémonos del mármol. Busquemos la ligereza. Huyamos de la pesadez. Si no llegamos a la risa, quedémonos con la sonrisa. Seamos heterodoxos, flexibles, ligeros, brillantes,…
Prólogo de Juan Carlos Elijas y audiolibro a cargo de Magda Guillén Gómez, M. Pilar Mola Salvador y María Romano Serrano.

Comentari

Amor a les paraules

Humor a les paraules

Poesia simpàtica

Simpatia del pensament

Amor a l'humor poètic

Tenir el somriure deliciós de l'autor a la ment

Recrear-se en la creació

Jugar amb l'art de les paraules; ser jugartista.

Lectura

Desert fury

 
A la secció De pel·lícula, uns fragments de Desert fury (1947).
(Quan Burt Lancaster li va a encendre la cigarreta)
-Soc una dona; m'està permès jugar amb els mistos.
(Discussió tensa entre mare i filla)
-Ja no tens vuit anys.
-No! Llavors acostumava a plorar.
-I ara ja no plores?
-No, ara soc com tu; m'assemblo més a tu cada dia.

(Ella, decidida)

He vingut sense que ningú m'ho demani, i marxaré de la mateixa manera.

(Ell, a ella)

No m'agrada que siguis tan llesta; millor que no et quedis gaire per aquí.

-

(Al final, la mare a la filla)

Vine a treballar a la Sava porpra. El mínim que et puc ensenyar és a guanyar diners, a conservar-los, i a escollir un babau.

La llum es concentra

 

Hi entra de puntetes la llum, a Tortosa

Dilluns passat, dia 12 de desembre, presentació a Tortosa del meu nou llibre, el poemari Hi entra de puntetes la llum.

És el meu 19è llibre en solitari (tercer poemari), i un comença a tenir certa pràctica, i tot pren aparença de normalitat, potser fins i tot de rutina.

I l'acte es fa a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, d'on soc escriptor de capçalera, i he coordinat durant molts anys el club de lectura, i un se sent com a casa. 

I Irene Prades, la directora, presenta l'acte fent referència als anys que fa que ens coneixem i, no atenent la meva petició, diu exactament quants: 40. 

I entre el públic, amigues i amics que acudeixen fidelment als actes on intervinc.

I passem l'excel·lent vídeo que ha muntat Eva Mascarell sobre el llibre.

I a la taula, Eduardo Margaretto, amic i editor del llibre, sempre fent broma sobre el personatge que s'ha creat, i que amaga un gran professional. Explica l'origen del nom de la col·lecció L'Escrita, fruit de dues passions: la que té de sempre per la literatura, i l'amor amb què s'ha rendit pels encants de La Ràpita. I troba connexions del meu meu llibre amb altres autors que em fan envermellir.

I Ricardo Gascón a l'altre costat, autor del pròleg i amb qui, per poc que em seguiu a les xarxes o en viu, sabreu que formem un tàndem creatiu d'activitats incombustible, i sobretot molts de riures, complicitats i amistat.

I intervenen més amics a l'acte; Tomàs Camacho i Ernest Redó que llegeixen algun fragment, i Noel Luna amb la guitarra que canta una de les seves cançons que sap que més m'agrada, que parla d'olors, i de records, i de tendresa.

I tants d'amics i tanta comoditat que sento, potser podria fer-ho caure tot en la rutina, i potser em sento emocionat perquè estic una mica feble, després de tres setmanes de problemes amb la gola que em dificulten parlar, però no, potser m'emociona pensar la sort que tinc, que potser he fet alguna cosa bé, si tinc tanta bona gent a la vora.

Ah!, i les fotos, són d'un altre bona amic, gran per dins i per fora com Rafael Ricote (en podeu veure més al seu facebook).

I jo parlo de l'origen del llibre, del meu desig de jugar amb les paraules, de cercar emocions a partir de coses tan properes com els mobles o les habitacions de la casa, i també amb les parts del cos, fent que es fusionin, que interactuïn, que intercanviïn sensibilitats. I m'adono que aquest joc entre la casa i el cos ja el vaig fer, sense voler, al títol del meu primer dietari, A la barana dels teus dits.

I reflexiono en veu alta sobre la primera paraula del títol, aquest HI, aquest pronom feble enigmàtic, que amaga tanta informació, i que fa referència a algun lloc on entra la llum., de forma delicada, suau, de puntetes. 

Mr. Klein

 

A la secció De pel·lícula, uns fragments de Mr. Klein (1976), film pertorbador, sobre la identitat, ambientada en el moment històric que, possiblement, França més voldria oblidar.
La indiferència és com un mar immòbil al voltant d'un home que s'ofega, com un ramat d'ovelles que menja herba entre les ruïnes d'un poble, o com un cuc que es passeja per una ferida putrefacta. Es pot ser avar, egoista, hipòcrita, tot, però a condició de ser conscient.
-El resultat és el mateix.
-No. Has sentit parlar dels remordiments?
-Sí, és com un voltor traspassat per una fletxa, i que continua volant.
...
Començava a estar fart de la França actual. En aquest país som massa civilitzats, massa amables i massa ridículs.

Trobada mensuals dels diLLUMs d'arts al forn

 

12 de desembre de 2022, nova trobada dels diLLUMs d’arts al Forn.

 Sisco Lahosa ens comenta l’obra musical  l'Oratori de Nadal de J. S Bach, i abans ens havia recomanat l'article "La generació més cuidada, la més deprimida" de Najat El Hamchi, que apareix al diari ARA del passat 1/12/2022 .

Màrius Pont ens mostra el calendari de 2023 que han realitzat a Òmnium Cultural Terres de l’Ebre, que utilitza les fotografies de l’exposició Mirades entre veïns, i el seu comissari, Rafael Ricote, fa un recordatori del sentit d’aquesta exposició, i subratlla l’èxit que està tenint a totes les poblacions que ja s’ha exposat, i a les que ho han demanat.

 Alícia Coscollano ens parla de dos llibres sobre persones estimades que ens han deixat, la biografia sobre Carlos Santos, i un dietari al voltant de la mort d ela seva filla. Perfum per a un incendi.

Com cada mes, se sortegen regals. En aquesta ocasió, dos lots de llibres, obsequi de l'associació amiga Maestrat Viu, i d'Emigdi Subirats.

S’organitza una mena de joca en format de debat vocàlic, em què cinc tertulians responen a les preguntes aparentment absurdes del moderador, utilitzant cadascú només una vocal. Com és lògic, es crea el desconcert, la hilaritat i la maca d’entesa. A banda de riure molt, s’ha volgut fer una paròdia de certes tertúlies i debats en què ningú escolta ningú, ni es pretenen entendre. Ricardo Gascón fa de moderador, i fan de tertulians Jesús M. Tibau, pare de la idea, Tomàs Camacho, Joan Maria Romaní, Màrius Pont i Lluís Martín Santos. Agraïm l’humor amb què han acceptat aquesta juguesca, de la qual no en sabien res.

Màrius Pont aprofita el moment per a fer una activitat en què fa cantar tots els assistents una nadala especial, també amb l’excusa de les vocals i diversos sorolls d’animals.

Més imatges a l'àlbum de fotos

Paul Martín visita Tens un racó dalt del món

Paul Martín visita Tens un racó dalt del món. Es tracta d'un nou exemple de gent que s'ha instal·lat a les Terres de l'Ebre, atret pel seu encant. Escriptor i domador de cavalls natural de Segovia, fa uns anys que resideix a L'Ampolla, on l'estiu passat ha posat en marxa els recitals poètics mensuals al pub Papúa.

Amb ell parlem dels poemaris Teología del mar, ambientat al delta, i Vidas en fuga, i també de la seva novel·la Belisario.  

Josep S. Cid ens recomana el llibre La drecera de Caïm, de Sílvia Mayans.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Xulio Ricardo Trigo.

El programa es podrà veure en directe el 13 de desembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Consell per a estudiar un llibre

 Trobo un comentari a youtube, en un dels molts vídeos en què llegeixo el fragment d’un llibre. Pel nick de la persona usuària no en puc deduir el nom, però deu ser un estudiant, perquè em diu que ha de fer un treball sobre aquest llibre i em demana consell sobre com estudiar-lo. La resposta és molt breu: llegeix-lo.

La bèstia i el caçador, de Lurdes Malgrat

La bèstia i el caçador, de Lurdes Malgrat

Il·lustracions de Pere Español Bosch

La Gent del Llamp – Narrativa

La bèstia i el caçador és un relat que es desenvolupa en els límits de la narrativa especulativa. En un món nou que es comença a definir, un home, esdevingut caçador, i una bèstia, producte d’aquesta nova realitat, es juguen el predomini. Tot depèn de la punta d’una fletxa.

Unes imatges, gairebé oníriques, comuniquen la profunditat i l’angoixa de l’home que reflexiona sobre la vida i la mort i l’essència humana.

Now, voyager

 Un fragment De pel·lícula, del guió de Now, voyager (1942)
-Els mobles de la teva habitació semblen sòlids.
-Resistents, sense sortida.
---
-Calent, calent, com acostumàvem a dir de nens.
-Compte, que et cremes, també dèiem.
-Tens por de cremar-te, si t'acostes massa a la felicitat?
-És clar que no; soc immune a la felicitat i a les cremades

Hi entra de puntetes la llum, el vídeo

 Us deixo un vídeo on intento explicar breument el llibre Hi entra de puntetes la llum on, a més dels meus poemes, també hi ha fotografies meves.

I recordo el vídeo realitzat per Eva Mascarell

I riure és el regal

Decoració nadalenca a la plaça del Mercat, en forma de gran paquet lluminós de regal, al qual s’hi pot entrar, i on sempre hi algú fent-se fotografies. Tres noietes em demanen si els puc fer una fotografia. I tant! Es col·loquen a l’interior mirant-se unes a les altres sense parar de riure, amb aquella alegria adolescent que no requereix de motius concrets per a justificar-la. “En vertical!”, m’avisen. I fan bé, perquè soc de la generació que creu que les fotografies, en general, millor horitzontals. Ja sé que tardaran poc a penjar-les en alguna xarxa social. “Us n’he fet tres pel mateix preu; així en tindreu una per a cadascuna”, els dic amb l’alegria que m’han encomanat, i em donen les gràcies, i riuen encara més, no sé si per la meva gracieta, o perquè sí, que és un motiu més que suficient per a riure, potser el millor.

Hi entra de puntetes la llum, a Tortosa

 El proper 12 de desembre, a les 7 de la tarda, comentarem el poemari Hi entra de puntetes la llum a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, amb Ricardo Gascón i Eduardo Margaretto.

Com ser John Malkovich

 A la secció De pel·lícula, una frase de Com ser John Malkovich:

No saps la sort que tens de ser un mono, perquè la consccència és una terrible maledicció

quan me'n vaig de tu

Em desafies, de forma contínua, i pacient. I enyorada, quan me'n vaig de tu. 

Inspirat en una fotografia d'Eva Mascarell

Crònica del recital Evocacions; Sala Arts, de Tortosa, 3 de desembre

La temporada passada, encisat per les activitats que organitzen a la Sala Arts de Tortosa, per la complicitat que s’hi endevina, pel desig que mostren en combinar disciplines artístiques, em poso a la seva disposició per a organitzar alguna cosa amb els meus contes, el que sigui. De seguida accepten la proposta, i em suggereixen la col·laboració amb dos músics joves que no conec, Maria Saéz i Sergi Molina. Ella toca el piano, o seria més exacte dir que hi interacciona, no tan sols a través de les tecles; ell combina l’oboè i el violoncel. Jo ja tinc ganes que arribi el dia en què actuem junts. La meva experiència en recitar al costat de músics, sobretot Albino Tena i David Espinós, tots dos guitarristes, és altament gratificant, i tinc plena confiança en què es crearà la màgia, sense cap dificultat. Els envio uns quants dels meus relats, alguns de publicats, altres d’inèdits escrits recentment que em ve de gust compartir, i la meva joguina preferida: els nanocontes. Pocs temps després, m’envien per whatsapp (viuen a Barcelona) un àudio amb una composició inspirada en un dels contes, Tossut de mena. Tenen un estil diferent del que estic acostumat a fer servir d’acompanyament, amb la força de la joventut;  la sensació d’entrar en camins inèdits, de jugar amb regles noves, excita les ganes que arribi ja el dia, que serà el 3 de desembre.

Hauríem de quedar per a assajar conjuntament el cap de setmana anterior, però tinc problemes de veu, a causa d’una irritació a la gola, i deixem l’assaig per al mateix dissabte dia 3. No em fa patir no assajar fins l’últim dia, perquè la meva confiança en el seu talent és total, i sé que paraules i música dansaran sense problemes. Però la setmana avança, i l’estat de la meva gola no millora. He de prendre alguna decisió per a doblegar la incertesa. Escric a l’amic Valer Gisbert dos dies abans;  sé que últimament estava ocupat en la direcció d’un jove grup teatral, Sinèrgia, però ho provo: “Estàs liat aquest dissabte?” Per a la meva sorpresa i alegria, em diu que no, i afegeix “ja m’expliques, kefeee”.

Valer és un dels molts tresors que m’he trobat en aquest desfici meu de la literatura i del sacseig cultural. Gent amb tan talent com generositat, tanta sensibilitat com predisposició per jugar, gent a qui li demanes un favor i et dona les gràcies. El vaig conèixer el 2008, quan va publicar el seu primer llibre El vigilant d’horitzons, publicat per Aeditors. Llavors era molt jove, i per a vèncer la por escènica que patia davant la idea de presentar el llibre en públic es va apuntar a l’Escola Municipal de Teatre. Crec que això li va canviar la vida, i ens ha regalat un talent escènic que gaudim sovint.  Una de les característiques de Valer que, tot i la seva professionalitat, el fa més encantador, és que és una mica despistat. Accedeix a recitar els meus textos sense pensar-s’ho massa; és dels que es llança a la piscina tot just els invites a nedar. L’endemà manifesta a facebook els seus dubtes i temors davant el repte que ha acceptat, que no creia d’aquesta magnitud, perquè li hauria agradat disposar de més temps per a preparar els meus texts. El tranquil·litzo; el conec i no dubto que recitarà millor del que jo ho hauria fet. Reconec que m’entristeix no poder recitar jo mateix els meus contes, i gaudir de la delícia de sentir-me bressolat per la música de la Maria i el Sergi, però miro la part positiva, la idea que aquest problema inicial servirà per a unir més talents, com a base de futures col·laboracions, i jo em preparo a simplement gaudir de l’espectacle, com un xiquet que espera el dia de Reis amb la certesa i tranquil·litat que li portaran el regal que ha demanat.

Acudeixo a l’assaig a les 5 de la tarda. Els trobo els tres en ple intercanvi de veu i músic. La gent d’Accent Ensemble, la Cecília,la Inès, el Ricardo i el David, amb una xiqueta menuda que reballa per allí, ho van preparen tot meticulosament, estudiant al detall la col·locació dels músics, la llum, etc, per tal que tot quedi perfecte. Aporto alguna idea, com ara posar una cadira al darrere on jo pugui seure durant algun dels relats, mentre llegeixo un dels meus llibres, aparentment indiferent. Quedem que, almenys, ja que no puc recitar els contes, en citi el títol a l’inici.

Quan acaben l’assaig, l’únic assaig que han fet els tres conjuntament, opino que els ha quedat perfecte. Sergi em confessa que durant el recital no tocaran exactament el mateix. La Maria i ell improvisen a partir de la complicitat que es tenen, i  només necessiten certa base comú, que un dels dos comenci i l’altre el segueixi, i que aquest diàleg es fusioni amb les emocions que transmet cadascun dels relats.

I així surt després el recital, amb un bon nombre d’assistents que han pagat un donatiu per a vindre, contradient la idea que els actes culturals han de ser gratuïts si es vol que hi vagi gent.

Em passa una hora volant, emocionat i agraït per la màgia aquest vespre de desembre, i amb la clara i decidida idea de tornar tots dos: jo i la meva veu.

Les fotos són meves, i les millors, de Rafael Ricote, que n'ha penjat més en aquest enllaç

Us deixo amb els vídeos del recital de dos dels contes: Tossut de mana i El noiu del costat del padrí