el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Teresa Saborit visita Tens un racó dalt del món per a parlar-nos de la seva novel·la Casus belli, obra guanyadora del XLII Premi Armand Quintana, i on satiritza amb tocs d'humor els rerefons del món editorial, sense basar-se en fets ni personatges reals (ironitza).
Josep S. Cid ens recomana el llibre La verda és porta, de Joan Todó.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Eva Mascarell.
El programa es podrà veure en directe el 10 de gener a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquestallista.
A tocar de la vorera, a terra, veig un xupa-xups
de dos gustos; no sabria dir quins. Per l’estat de la bola de caramel, diria
que ha caigut poc després de ser desembolicat, i que n’han gaudit de poques
llepades. És vuit de gener i, per tant, podria ser un obsequi de la cavalcada
de Reis. Viciat a inventar-me històries que m’inspiren petits objectes al
carrer, imagino el plor de la criatura en caure-li de les mans, fruit de l’excitació
i nerviosisme del moment, agreujat per la incomprensió amb què haurà rebut la
prohibició dels seus pares o iaios de no plegar-lo del terra, mentre posen cara
de fàstic. Si realment va passar això el dia de Reis, espero que aquesta petita
frustració, d’un dolç que es torna amarg, hagi estat compensada.
Mentre el xupa-xup és un objecte més, perdut i oblidat a la vorera.
A la secció De pel·lícula, us recomano Virgin mountain, sense transcriure cap fragment del guió, perquè la tendresa sura entre les imatges i la banda sonora o, més ben dit, la necessitat de tendresa que pateixen algunes persones, presoneres d'elles mateixes i d'una societat que o les pressiona, o que no les entén, o que directament se'n burla i maltracta -una de les coses que considero més menyspreables- tan sols perquè són tímides, o grasses, o tant se val quina sigui l'excusa que utilitzen per a creure's miserablement superiors.
Unes persones que necessiten un sol gest, petit, vital i tant difícil de trobar; un sol gesto amb què una altra persona els empenyi per a començar a viure de veritat.
Només el subtil, i breu, i minúscul gest final del protagonista, seria suficient per a veure tota la pel·lícula
A la secció De pel·lícula, un detall del guió de Nueve reinas:
-¿Qué clase de pelotudo crees que soy? -De los que piensan demasiado. -¿Y desde cuándo es una desventaja? -¡Es una desventaja! Hay cosas que si las pensás, no las hacés.
Fa una colla de mesos em registro com a client a
la web d’una pizzeria, per a aprofitar uns punts que regalen per a futurs
sortejos i descomptes.
Avui m’envien un correu on diuen que em troben a
faltar. Per uns moments em fan sentir malament, i me’ls imagino lamentant la
meva absència entre bols de mozzarella, tonyina, tomaca o pernil. Obvio que deu
tractar-se d’un correu autòmtic que envien a tots els clients, després de
determinat temps sense deixar constància de cap comanda. Vull creure que m’enyoren
a mi de forma especial i individual, que ha sortit el meu nom mentre preparaven
la massa amb les mans, sobre el taulell empolsat de farina. Sembla bona
tàctica, això d’apel·lar als sentiments de la clientela. Ho provaré: fa temps
que no compreu un llibre meu? Els meus llibre i jo us enyorem.
Vull creure que algun dels meus contes són
rodons com una pizza.
-Publicació del poemari Hi entra de puntetes la llum (Associació Mar de Fora), presentat al certamen Ràpita Poètica i a Tortosa, i al programa Primera Columna, de moment (per al 2023 s'espera la gira mundial amb Eduardo Margaretto i Ricardo Gascón).
-He fet el recital Evocacions, a la Sala Arts de Tortosa, a partir de contes meus, interpretats musicalment per Maria Sáez i Sergi Medina, i on Valer Gisbert va posar la veu.
-He participat a l'organització de l'exposició Mirades entre veïns, on la major part de la feina l'han dut a terme Rafael Ricote i Ricardo Gascón, i jo m'he limitat a ajudar a escollir les fotografies i a escriure un pocs versos inspirat per cadascuna.
-He ajudat a néixer i coordinar la presencia d'autors al Papúa poètica, a L'Ampolla, que organitza Paul Martin.
-Hem participat al Ràpita poètica amb un recital foto literari.
-Hem tornat a col·laborar amb el Mercat Solidari d'Art amb un Joc d'art i lletres.
Per a acabar, m'adono que la paraula "normalitat" és la que més hem fet servir aquest 2022. Venint d'on venim, potser és la paraula que més anhelàvem. Desitjo que el 2023 mantinguem aquesta normalitat i, en tot allò que sigui possible, busquem amb èxit la bellesa i l'excel·lència.
Avui, amb Gustau Moreno al Primera Columna de Canal 21 Ebre, tot just a la seva última entrevista de l'any, per a parlar del meu poemari Hi entra de puntetes la llum.
Fa molts anys que hem connectat gràcies a la seva tasca periodística a diversos mitjans, sobretot, des del principi, per la seva activitat blocaire des de La Marfanta.
La informació, en general, és el seu món d'interès, però amb una atenció especial i acurada pel món de la cultura. Sempre és un plaer coincidir amb ell un moment o altre, davant o darrere la pantalla, per fer tertúlia.
Que l'any vinent no deixi d'entrar-nnos una mica de llum, ni que sigui de puntetes.
Dos dies abans de Nadal m’arriba a la
feina un sobre a la meva atenció. Una empresa que treballa amb nosaltres ens
envia calendaris de taula per al proper any. El meu nom està malament. Estic
més que acostumat que, enlloc de Jesús Maria, escriguin Josep Maria en notícies
a la premsa, cartells, etc; per alguna mena d’associació d’idees, o perquè és un
nom més habitual, em passa sovint i ja no en faig cas. Però aquesta vegada
l’error és diferent i únic: escriuen Joan Tibau.
Veure el nom de mon pare així escrit,
de sobte, d’imprevist, em colpeja i m’acarona a la vegada. No sé si vol dir que
m’aproximo a la seva edat de forma lenta, constant i imparable, o que cada cop
m’hi assemblo més, o que s’atansa el dia de nadal i fa anys que ens va deixar.
No sé si la màgia utilitza camins tan
estranys per a arribar a nosaltres.
No sé si necessitem de camins tan
estranys per a arribar a la màgia.
Trobo que sé ben poques coses amb
certesa, tret que penso en ell quasi tots els dies un moment o un altre.
Als diLLUMs d'arts al forn ens agrada jugar, i la idea sorgida el 2008 pel col·lectiu Lo Taller d'organitzar un Mercat Solidari d'Art era massa temptadora. Aquell primer any ja vam organitzar una mena de repte en què vam convidar diversos autors a escriure textos in situ, davant d'algunes obres exposades, i recitar-los tot seguit.
El 2019 vam repetir l'experiència, i després d'una aturada que no cal explicar, el 2022 tornem al Mercat Solidari d'Art per a jugar de nou.
Participem Montse Pallarès, Ernest Redó, Sisco Lahosa, Rafael Ricote, Emigdi Subirats, Albert Delgado, Paul Martin, i jo mateix. Alguns repetim per tercera vegada, altres s'afegeixen per primer cop al joc, i tots xalem de valent davant del repte, davant el munt de sensacions que ens desperten les pintures exposades.
Xalo mentre van arribant els amics que s'han prestat a jugar, i els adjudico les pintures sobre les que hauran d'escriure. M'entendreix com accepten el repte i, disciplinats, es posen a escriure sense una queixa, uns dempeus, altres asseguts, cadascun al seu estil. Alguns, després han escrit un altre text escollint pel seu compte una altra obra. El resultat ha estat divers i creiem que de gran qualitat, perquè l'intercanvi de sensacions entre modalitats creatives distintes així ho provoca.
Esperem amb ganes el mercat de l'any vinent, però aquest es pot gaudir fins el 4 de gener.
Seguidament, els meus textos:
Exhaust
el color, de
tanta vida es desencaixa. Cap
frontera el pot fer esclau, ni
cap marc en serà el cau. Els
dits del pintor desen
un catàleg d’empremtes. Jesús
M. Tibau sobre una pintura d’Àngel Algueró
Incerta
la batalla d’aquest món que
mai no es pon on ens agrada. Plora
la nit, ens
emmarca la basarda; que
cada cel·la cerqui
el seu lloc. Jesús
M. Tibau sobre una pintura d’Adolf Comes
Faig cua al forn de pa. Demano tanda. Davant hi
ha quatre o cinc clientes. A l’escola estan de vacances, i algunes estan
acompanyades de xiquets petits, amb el soroll i moviment que això comporta.
Tenim les festes a tocar, i qui més qui menys compra més que de costum; un tall
d’aquell coc, un tall d’un altre, un pa d’aquest tipus, una barreta d’aquell, pastissets,
croissants de xocolate... Escollir, servir i embolicar amb delicadesa cada
producte costa no menys de cinc minuts, pe`ro el temps és relatiu i de vegades
en semblen quinze. Quan per fi li toca el torn a la dona que m’ha donat tanda,
pregunta si tenen pa sense sal. La dependenta diu que no, i ambdues es lamenten.
La clienta diu, resignada, que mala sort; la dependenta, sense tenir-ne cap
culpa, demana excuses amb el seu llenguatge corporal; llàstima, no li hauria
calgut esperar.
I jo penso: soc dolent per alegrar-me de guanyar
cinc minuts, gràcies a la mala sort d’una altra persona? Potser és un esperit
poc nadalenc, però la guerra de guerrilles de la tanda d’espera al mercat no entén
de treves.
A la secció De pel·lícula d'avui, un fragment de Reflexos en un ull daurat, basat en una novel·la de Carson McCullers que em em sembla força interessant, amb uns personatges potentíssims que donen molt de joc, amb passions satisfetes i insatisfetes en un recinte militar. Miro la pel·lícula amb interès de veure com s'ha reflectit la tortura emocional d'alguns dels protagonistes, i amb la sorpresa, i el regal, de no haver vist mai aquest film de John Huston, amb Marlon Brando i Elizabeth Taylor.
"Malauradament resulta millor, i és més desitjable, que un tac quadrat pressioni un forat redó, enlloc de buscar el forat on encaixi perfectament."
.jpeg)
.jpeg)
